Com cada any, aquest estiu hi haurà meduses a les costes gironines. Però, n’hi haurà més o menys que altres anys? Això és una cosa impossible de predir amb uns organismes marins que no tenen autonomia de moviment, que són arrossegats pels vents i els corrents.
Tot i això, el professor investigador del CSIC de l'Institut de Ciències del Mar de Barcelona, ??Josep Maria Gili, una de les principals autoritats mundials en meduses, sosté que al litoral gironí aquest estiu passarà el mateix que a les Balears i la resta del litoral català. Segons el seu pronòstic, tan sols un de cada deu municipis costaners tindrà un «potencial alt» de patir problemes amb les meduses. «I aquest potencial significa simplement que, dels tres mesos d'estiu, tindran meduses a les platges uns quinze dies com a màxim. I sempre en dies alterns. N’hi haurà un o dos dies i després desapareixeran fins que els vents o els corrents les portin de nou», sosté Gili.
«Que durant les vacances et toqui un dia en què hi hagi meduses que t'impedeixin banyar-te al mar no cal veure-ho com un drama. És el mateix que si et toca un dia de temporal en què es desaconsella que et posis a l'aigua o un dia ennuvolat o de pluja. No passa res», indica. El científic minimitza l'impacte d'aquests organismes marins i recorda que anar a la platja no és el mateix que fer-ho a la piscina, que té els seus riscos perquè hi ha altres éssers que interactuen amb l'home i que poden comportar un risc com les aranyes, els eriçons o les pròpies meduses.
Gili subratlla que aquestes dades procedeixen dels registres històrics realitzats a la costa catalana durant els darrers quinze anys, però que a comunitats com les Balears aquests estudis no s'han dut a terme o s'han fet de forma irregular i sense criteri, lamenta. «A Espanya s'ha actuat com sempre, com si fóssim regnes de taifes, recollint dades de forma aïllada que ens impedeixen tenir una dimensió completa de la Mediterrània malgrat que hi ha un projecte europeu -Jellyrisk- que integra diversos països de la conca mediterrània -Itàlia, Malta, Espanya i Tunísia- i que persegueix tant avaluar l'impacte socioeconòmic de l'arribada de les meduses a les zones de bany com implantar un protocol de control integral de les àrees costaneres davant aquesta eventualitat», revela el científic del CSIC.
Gili especifica quin seria el protocol d'actuació davant d'una arribada d'un eixam de meduses a una zona de bany: «En primer lloc, jo desaconsellaria fer res abans que les meduses arribin a menys de cinquanta metres de la costa. Seria gastar els diners inútilment perquè pot passar que un cop de vent o uns corrents facin que finalment no arribin a la zona de bany, que les tornin a allunyar mar endins», assenyala.
En cas que les meduses inevitablement arribin a les platges, el científic recomana treure-les de l'aigua i dipositar-les en contenidors amb aigua dolça exposats al sol, mai en papereres. «Sempre hi ha accidents de persones que fiquen les mans en aquestes papereres amb meduses. És millor fer-ho en aquests recipients amb aigua dolça i al sol. Per què? Perquè les seves cèl·lules urticants exploten durant la seva exposició al sol i es dilueixen en l'aigua dolça», explica Gili.
Aquest especialista aconsella així mateix impedir el bany en aquesta zona durant almenys un dia, ja que és habitual que, durant la retirada de les meduses, se'ls trenquin uns tentacles que continuen presents, i urticants, en l'aigua. «Si l'actuació s'ha fet durant un dia assolellat, només cal prohibir el bany durant les següents 24 hores. No obstant això, si el dia és ennuvolat, jo aconsellaria adoptar aquesta precaució durant 48 hores», indica, posant un altre cop de manifest els efectes beneficiosos dels raigs solars per «desactivar» les cèl·lules urticants d’aquests organismes.
Crema solar per protegir-se
«Les meduses no ataquen a ningú, ja que en cada atac perden un dels seus tentacles, que després els costa molt recuperar», recorda Gili, que sosté que la millor protecció contra elles és «empastifar-se bé de crema solar».
Davant d'una picada, aquest expert recorda unes normes bàsiques d'actuació en què, precisament per la seva senzillesa, rau tota la seva efectivitat. «El que cal fer en primer lloc és sortir de l'aigua i dirigir-se al socorrista més pròxim. En cas d'estar en una platja sense serveis, cal recordar que mai has de rentar-te la ferida amb aigua dolça, ni gratar ni posar-te cap crema. El millor que pots fer és aplicar-te un xoc de fred. Com? Amb gel ficat en una bossa, mai en contacte directe amb la picada, que has de mantenir durant cinc o deu minuts a la zona afectada. D'aquesta manera eliminaràs el verí així com la possibilitat que passi al reg sanguini», explica Gili, que després aconsella mantenir uns dies les cures a la zona afectada amb aigua oxigenada o tintura de iode per evitar que la ferida oberta i la pell s'infectin.Si els símptomes són més preocupants i inclouen marejos i vòmits, és aconsellable anar ràpidament al metge. Gili recorda que el verí de la meduses és un dels més tòxics del regne animal, encara que afortunadament l’introdueixen a les seves víctimes en dosis molt petites que el fan menys perjudicial. «Es tracta d'un neurotòxic molt potent que pot arribar a provocar ofecs, vòmits i fins i tot arrítmies en els pacients amb especial sensibilitat a aquesta substància, per al qual cosa davant de símptomes adversos preocupants cal acudir al metge», recalca l’especialista. També recorda que, per a aquestes persones, és primordial extremar les precaucions per evitar una segona picada, ja que per a elles aquesta segona dosi seria més letal. «Amb la primera picada crees uns anticossos que et sensibilitzen més davant aquest verí i un segon contacte amb aquestes cèl·lules urticants podria desencadenar un xoc anafilàctic d'imprevisibles conseqüències», alerta.
Sobre quines meduses de les que transiten per la Mediterrània són les més perilloses, Gili parla en primer lloc de la Pelagia noctiluca, d’una mena de color rosaci o vermellós, amb tons com violetes, que té el barret (l'ombrel·la) semiesfèric que pot arribar a mesurar fins a 20 centímetres de diàmetre i del qual surten quatre robustos tentacles orals i 16 més de marginals que poden arribar als dos metres de longitud.
Es tracta d'una espècie molt més molesta perquè està en condicions d'aparèixer i reaparèixer a l'hivern o a l'estiu o entre estacions. I cada vegada n’hi ha més, són una autèntica plaga, potenciada per una sobrepesca atroç que ha extingit en gran part als depredadors naturals i a causa també dels augments de la temperatura de la Mediterrània.
En segon lloc, l'especialista situa la Rhizostoma pulmo, que és l’escifomedusa abundant de major grandària de la Mediterrània. Arriba habitualment uns 60 centímetres de diàmetre, amb un màxim registrat de cent centímetres. L’ombrel·la, la part més àmplia del seu cos, és de color entre blanquinós i groc o rosa, amb la vora blava. No posseeix tentacles, sinó vuit forts braços que s'uneixen a la zona superior i que formen una estructura en la seva part mitjana en forma de coliflor. No té obertura bucal, absència substituïda per diversos orificis de mida petita.
«Aquestes dues espècies són les més verinoses de les habituals a la Mediterrània, però en primer lloc, pel que fa a la seva perillositat, és la coneguda popularment com caravel·la portuguesa, exemplar que respon al nom científic de Physalia phisalys i que en puritat no es tracta d'una medusa, sinó d'un tipus de hidrozou de la subclasse dels sifonòfors. Procedeix de l'Atlàntic i fa diversos estius van aparèixer diversos exemplars a l'illa d'Eivissa (l'estiu de 2009). En concret, es van arribar a albirar fins a cinc exemplars en diversos punts del litoral eivissenc. Aquesta és la més perillosa de totes. Els tentacles de les caravel·les portugueses concentren 10 vegades mes cèl·lules urticants que una medusa normal. Tenen 10 vegades més verí que una Pelagia», concreta Gili.
No obstant això, aquest científic és reticent a parlar en excés de la perillositat de les meduses perquè, al·lega, «en zones de Califòrnia, Austràlia i en altres àrees tropicals hi ha moltes més meduses letals que aquí i ningú s'alarma per això ni deixen de visitar aquelles destinacions perquè saben com han d'actuar en cas d'una picada i del risc que corren. Silenciar aquests perills avui en dia ja no serveix de res. Al contrari, alarma més».
Cap és innòcua
Malgrat això, Gili recalca que de cap espècie pot dir que sigui totalment innòcua. «La coneguda com a “ou ferrat” per la seva forma molt similar a aquest pat (Cotylorhiza tuberculata) té molt poques cèl·lules urticants i pots nedar al costat d'ella però jo, sincerament, ho desaconsellaria. Igual passa amb la Velella velella (petit hidrozou de color blau profund amb la particularitat que posseeix una espelma que atrapa el vent i li dóna propulsió sobre la superfície del mar), que és bastant inofensiva encara que no crec que sigui molt agradable nedar entre elles».
El motiu de l'aparent proliferació d'aquests organismes marins en els últims temps obeeix al fet que «abans hi havia més bestioles que se les menjaven. Una tortuga, per exemple, devorava tones de meduses. De la mateixa manera que ho feien altres peixos com la tonyina que avui estan en franca recessió per la sobreexplotació pesquera. Potser hem de canviar la nostra dieta per tenir les nostres aigües de bany lliures de meduses. L'ou fregit és comestible un cop que s'ha assecat al sol i s'ha passat per la planxa. Té molt bon gust però jo, sincerament, prefereixo una gallina», conclou Gili.
