Segons dades de l'OCDE (Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic), tot va començar els anys vuitanta. Em refereixo a la tendència creixent de la desigualtat social que avui es troba a nivells de rècords. Paradoxalment, la societat espanyola, fins i tot en èpoques de bonança com varen ser aquelles i encara molt més les que giraren entorn del canvi de mil·lenni, la convergència en rendes era molt feble. Tant, que ara que la recessió econòmica ha empobrit milions de llars, la desigualtat creix espectacularment, afirmació que també fa aquella organització de països desenvolupats. No ens hauria de sorprendre això darrer, però sí que, quan el PIB (Producte Interior Brut) del país creix i aparentment les famílies van millor, novament pugin les dades de divergència en la igualtat. Alguna cosa no es va fer bé o simplement no ens va sortir bé i ara torna a donar-se.

Un treball arribat des de la Universitat de València, signat pel professor Carlos Ochando, en relació a la distribució de la renda a Espanya en el període de creixement econòmic indubtable, com fou el de 1998-2005, ha demostrat que, en aquesta llarga etapa, la desigualtat es va reduir, però que fou molt poc. El bosc no deixava veure l'arbre i no pas a l'inrevés.

La millora econòmica global, ben tangible, amagava que la convergència en rendes no tenia el mateix comportament, sinó gairebé el contrari o que, alternativament, no tirava el carro de l'equidistribució com sí ho feia respecte del Producte Interior Brut. Les conclusions d'aquesta investigació acadèmica han vingut a donar la raó a l'informe Foessa de 2008 -llunyà, per tant- quan subratllava que «la informació disponible sembla revelar un truncament dels procés continuat de reducció de les diferències de renda entre les llars espanyoles» o que «el creixement econòmic registrat des de mitjans dels anys noranta i la notable creació d'ocupació que el va acompanyar no ha donat lloc, per tant, a importants reduccions de la desigualtat».

Aquest, repeteixo, paradoxal comportament, segons el professor Ochando, es deu a quatre grans explicacions que sintetitzaré. La primera, els canvis produïts en el mercat del treball amb creació d'ocupació de baixa productivitat i més baixos salaris, augment de la desigualtat salarial, manteniment de l'elevada temporalitat i precarietat laboral, amb empitjorament progressiu de la distribució funcional de la renda. La segona, la pràctica de polítiques redistributives menys intensives. La tercera, els canvis en l'estructura demogràfica i en l'estructura familiar, amb canvis profunds pel que fa al model familiar de convivència, creixement constant de famílies monoparentals, alteració substancial del números de membres aportants de salaris i procés d'envelliment de la població. I la quarta, l'impacte de la immigració sobre la distribució de la renda, que conté si no frena els salaris en els sectors econòmics productius que l'han concentrada.

Siguin quines siguin les causes i ?vin?guin aquestes de molt lluny o de més a prop, la realitat és que el repartiment desequilibrat de la producció total del país traduïda en diners per a la ciutadania és una certesa científicament verificada. Un desequilibri que allunya de la convergència els «pobres» dels «rics» de la mateixa manera que ha destrossat la classe mitjana, la gran base no només per a la motorització de l'economia sinó que molt especialment per a la pau social i el sistema democràtic, l'impacte sobre el qual s'ha pogut observar en les proppassades eleccions municipals.

Així, segons l'economista Jordi Goula, a Espanya, el 10% de la seva població menys afavorida té accés a l'1,6% dels ingressos, mentre que al 10% més ric li correspon el 24% i, endemés, la meitat dels espanyols han reduït la seva participació en els ingressos totals, mentre el 20% de la població més adinerada l'ha augmentada del 36 per cent al 40%, i va in crescendo perquè ni les dates són d'avui ni la crisi s'ha aturat. Rics més rics i pobres més pobres, certament, amb l'agreujant que la classe mitjana, en un percentatge superior al 80 per cent, s'esllavissa cap a l'espai de menys poder adquisitiu respecte de l'any 2000 o, si es vol, de l'any 2005, que és quan acaba «la fiesta» segons recordat titular del Financial Times, que el govern Zapatero va considerar un greuge nacional. I encara hi ha molta gent a Catalunya que se sorprèn que l'«eix social» pugui més que l'«eix independentista». Allò del mana caigut del cel es cosa passada.