Macron com a esperança i la catarsi grega

Ha passat per Madrid el ministre d'Economia del Govern francès, Emmanuel Macron (Amiens, 1977) el ministre més jove del govern gal i probablement el més brillant. L'he escoltat en un d'aquests esmorzars informatius que permeten transmetre idees i fer preguntes en una hora i sense les rigideses de les conferències encartonades d'abans. Crec que he escoltat un dels polítics més audaços i lliurepensadors dels últims temps. La gran aportació de Macron a la política francesa és la seva visió liberal de l'economia i de la societat i el seu combat contra el corporativisme i els privilegis en el bosc normatiu francès. És molt difícil ser liberal i francès alhora. Bàsicament perquè la dreta francesa és estatista des que el General Charles De Gaulle va aixecar un estat de providència formidable -inspirat en el seu sentit caritatiu de base catòlica- i l'esquerra ha estat de la màniga ampla en un dels estats que més li ha costat fer reformes i incrementar la seva competitivitat. Un país que va viure unes manifestacions dures quan el president Nicolas Sarkozy va elevar l'edat de jubilació dels 60 als 62 anys. Segurament, si jo fos francès, també presentaria una humana resistència atàvica a les reformes que es fan per evitar que França, a més de ser un gran país per menjar bé i cultivar l'amor en els seus extrems més creatius, sigui també una economia de primer ordre. Si l'esquerra francesa aconsegueix seguir la correcció ideològica patrocinada per Macron, l'esquerra europea tindrà un nou sentit de confluència amb el liberalisme. L'enginyer Macron en el laboratori francès és un assumpte per ser seguit de prop.

sosté el ministre

Apunts del que vaig escoltar divendres en el col·loqui amb Macron: "Els automatismes que podia tenir l'esquerra tradicional ja no són vàlids. Ser d'esquerres a França era ser el partit de l'expansió de drets amb més diner públic, però ja no és possible. L'esquerra ha de pensar ara de manera diferent. Ha de ser el partit de l'emancipació pel treball i la solidaritat. Tot el bagatge de l'esquerra ha de ser revisat pel que fa al concepte d'igualtat". Quan li diuen que és un liberal més que un socialista, respon: "Assumeixo plenament la realitat, no es pot estar en l'ambigüitat. El liberalisme polític és un element de l'esquerra. O l'esquerra ajuda l'emancipació de les persones o si no, només es mantenen les coses com estan, amb els subsidis que no són solidaritat autèntica i evitant la transformació de la societat. En aquests casos, l'esquerra es converteix en un partit conservador". Resulta que escoltant aquestes paraules, quasi penso que podria ser del mateix partit de Macron (que va deixar la militància socialista el 2009 i el 2014 va ser nomenat ministre com a independent). La igualtat d'oportunitats en l'educació, la sanitat i els altres serveis bàsics. La solidaritat per si és necessària una segona i una tercera oportunitat en aquesta societat disruptiva de biografies no lineals i, per la resta, el dret a conquerir una emancipació que és aplaudida i estimulada. Macron és un veritable revolucionari en la França d'avui.

Grècia fa prendre decisions

Hi ha una vella frase de Jean Monnet que diu que la construcció europea es va fent a cop de sotracs i crisis. Potser sí que va ser així en el passat, que ja no és discutible, però la crisi de Grècia en l'Eurozona ens fa pensar que no pot ser així en el futur. Massa s'ha posat en risc, massa s'ha constatat que l'euro era una moneda jove sense els mecanismes de salvaguarda i supervisió en els estats membres. Amb la crisi grega es fa front a l'hora de la veritat perquè la zona euro revela les ambigüitats que es van acceptar fa deu anys. Durant aquesta dècada hem compartit una moneda única mentre s'ampliaven les divergències econòmiques. Les economies s'han allunyat, com ho han fet els pobles, amb un demos comú més dèbil. Des del no francès i holandès a la Constitució europea fa deu anys, no hi ha hagut avenços importants a la UE. La crisi grega és el símptoma d'un problema molt més profund. El símptoma que la zona euro no té mitjans per arribar fins al final. Que no ha creat els mecanismes de solidaritat que han d'acompanyar una zona monetària. És un projecte polític que s'ha quedat només amb una zona de lliure canvi. Els governs europeus i la Comissió han posat en greu risc la zona euro. La sortida de Grècia de la zona euro no seria només una falla econòmica sinó també una falla política. No acceptar que s'ha de fer tot el possible per mantenir Grècia en la zona euro és acceptar un retrocés d'Europa. Solucionar el dossier Grècia serà una catarsi del sistema defectuós europeu.

Pressupostos 2016

Fa unes setmanes, vaig escriure que era possible que el Govern de l'Estat presentés un projecte de pressupostos per al 2016 i després convoqués eleccions. Aquesta setmana es dóna per fet que el Govern presentarà pressupostos i els aprovarà abans de dissoldre les Corts i convocar eleccions pel 13 o 20 de desembre. Per tant, em corregeixo i dic que enmig del brogit de les properes setmanes, la presentació dels pressupostos serà una gran oportunitat per filar prim i veure el grau de compliment d'allò pressupostat i els nous compromisos que s'adquireixen. Intentarem parlar seriosament de números enmig de molts altaveus i de soroll ambiental. El problema és que els ritmes de construcció no són els que a mi, ni crec que a la immensa majoria de la ciutadania, els agradaria. Però s'ha de dir, en honor a la veritat, que ara el "realisme pressupostari" és més gran. Vull dir que abans es pressupostava 100 i es feia el que es volia. Ara el que es diu, que a mi em sembla poc, es fa. El socialisme, en l'època Borrell i en l'època Magdalena Álvarez i José Blanco, prometien molt i feien el que volien. Convé recordar que en els últims mesos del govern Zapatero no es va licitar un tram de la N-II simplement perquè es van equivocar de papers i es van despistar, tot i tenir els diners disponibles. Confessió del secretari d'Estat d'Infraestructures de l'època. Ara ja es pot dir perquè han passat anys. S'ajusta a la realitat acceptar que Ana Pastor ha estat la millor ministra de Foment per Girona dels quatre ministres de Foment amb els que he tractat.