diumenge diari de sessions

Srebrenica, 20 anys després

27.07.2015 | 15:13
Una dona resant damunt la tomba d´un familiar mort a Srebrenica.

Ara fa 20 anys
Van ser entre 7.000 i 8.000 els assassinats entre el 11 i el 13 de juliol de 1995. La matança de Srebrenica va ser el colofó d'una seqüència d'actes genocides i de neteja ètnica comesos en els Balcans.
Fins i tot per estàndards balcànics, l'est de Bòsnia, amb les seves muntanyes, valls i boscos, és una regió aïllada, mal comunicada, les carreteres sovint es tallen per la neu. Aquest aïllament afecta especialment a algunes municipalitats i petites comunitats locals que avui inclouen a gran part de exrefugiats i desplaçats interns, bosnians majoritàriament (de forma una mica simple anomenats musulmans bosnians), que van tornar al seu lloc d'origen després de la guerra. L'aïllament que també és polític i social, en ser avui minoria en àrees on abans de 1992 eren majoria.

Paisatge durant la guerra
Atrotinades fàbriques d'armament i indústria química de l'etapa de Tito defineixen el paisatge en àrees com Foca o Gorazde. També ho fan cartells amb la calavera, avisant de zona de mines, paral·lels a la línia divisòria entre les dues entitats (Federació croata-musulmana i República Srpska) que, de mala manera, formen l'Estat bosnià. L'èxode rural a Sarajevo, Banja Luka o Belgrad era una realitat a Bòsnia ja abans de la guerra. La depressió econòmica i l'estancament aquí és encara més gran que a la resta d'un país de facto en respiració assistida pels "internacionals".
És en aquesta regió, la de la vall del riu Drina, que va inspirar la novel·la d'Ivo Andric, El Pont sobre el Drina, avui integrada en la seva major part a la República Srpska, on va tenir lloc el gruix de les matances i la neteja ètnica que van fer de Bòsnia una de les majors ignomínies en la història moderna d'Europa. Els focus de la CNN es van centrar a Sarajevo i el seu setge de més de tres anys per les forces de l'exèrcit serbobosnià de Ratko Mladic. Però les àrees rurals de l'Est van patir un infern. Gairebé totes les poblacions clau van caure entre abril i maig de 1992, poc després de la declaració d'independència de Bòsnia en mans d'unitats paramilitars chetniks i forces de seguretat locals, amb diferents formes de suport del Belgrad de Slobodan Milosevic (alguna cosa similar a la estratègia actual de Rússia a l'est d'Ucraïna).
En aquestes breus setmanes, en poblacions com Foca o Visegrad, a escasses dues hores de Sarajevo, milers de bosnians, de tota edat i condició, van ser assassinats, molts de forma grotesca; milers de dones van patir violacions sistemàtiques en centres de detenció com hotels o gimnasos, i es van destruir pràcticament totes les mesquites i el llegat otomà d'aquesta regió. Aquesta eficaç metodologia de matances massives i neteja ètnica recorda en alguna cosa a la de les Einsatzgruppen nazis a la Unió Soviètica que descriu Timothy Snyder a Bloodlands.

Paisatge després de la guerra
Aquest juliol es compleixen 20 anys de la massacre de Srebrenica, l'única fins avui de les moltes esdevingudes a l'antiga Iugoslàvia que ha estat qualificada com a genocidi per la jurisdicció internacional. Radovan Karadzic i Mladic van seure a la banqueta i Milosevic va morir en ple judici fa gairebé una dècada.
Però 20 anys no són suficients. En aquests Balcans teòricament encarrilats cap a la Unió Europea (Albània, Montenegro, Sèrbia i Macedònia són candidats a la integració), hi ha coses que no canvien tan ràpid. És el cas de la narrativa sobre genocidi i les guerres dels anys noranta en general. No hi ha acord sòlid sobre el passat recent, ni tampoc sobre fets similars de la Segona Guerra Mundial, part de la psique col·lectiva i, sovint, presents en les ments dels autors criminals o els seus instigadors. Genocidi, víctimes i justícia continuen sent qüestions profundament polaritzadores, tant entre els nous estats nascuts de la desintegració de Iugoslàvia, com dins de les seves societats, més segregades avui, i per descomptat a Bòsnia.

Reconciliació i recels
El protagonisme d'impulsar alguna forma de reconciliació als Balcans l'han tingut sobretot algunes organitzacions civils. Hi ha també diferents cimeres regionals entre els líders, emmarcades en un discurs centrat en potenciar les relacions amb Europa i mirar al futur, encara que és molt diferent el que diuen uns i altres en visita diplomàtica comparat amb el que diuen a casa. Algunes d'aquestes dinàmiques i desafiaments no són exclusius de Bòsnia, o els Balcans. Es repeteixen en societats afectades per conflictes, violacions massives de drets humans (genocidis o no) i narratives enfrontades.
Sovint les perspectives sobre els Balcans oscil·len entre els que només volen veure la regió sota el prisma dels anys noranta i els seus Srebrenicas, i els que només volen parlar de "progressos" i del potencial transformador de la integració europea. La realitat és, és clar, més complexa, barrejant dinàmiques noves, algunes positives i altres no tant, amb dinàmiques dels anys noranta, que encara hi són.

L'Europa avariada
Però és ingenu pensar que la integració de tots els Balcans a la UE és l'antídot per a pràcticament tots els problemes que pateix aquesta regió. Des del mal govern i els retrocessos democràtics; la fallida dels acords de repartiment de poder, com Dayton, i incidents violents, com Macedònia fa poques setmanes; moviments geopolítics de Rússia i altres actors o, en fi, el descontentament social.
Si avui no és possible la reconciliació, potser podria venir per un canvi generacional. I l'oblit. Però el llegat del passat, com estem veient avui a la UE, sense canvis orgànics en les societats, tendeix a reaparèixer i condicionar el present i el futur. No hi va haver "Hora d'Europa" fa 20 anys, en plena etapa daurada de la UE i d'infern als Balcans. Pensar que vindrà sola, als Balcans (o Ucraïna), en plena fragmentació política de la Unió i en crisi de projecte, és un sorprenent exercici de voluntarisme.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema