diumenge diari de sessions

mapes a punt de rebentar

17.08.2015 | 07:23
mapes a punt de rebentar

tres mapes que ja no són
Sóc un col·leccionista de mapes antics, que sempre solc trobar a molt bon preu en botigues d'antic de París. Un mapa de l'Àfrica política mig colonial i mig per descobrir, un mapa dels Balcans just després de la caiguda de l'Imperi Otomà, un mapa que diu "La France" i que descriu amb contorns imprecisos els límits de la Guinea francesa... aquests són els mapes que tinc davant quan escric aquestes ratlles. Mapes, mapes, mapes... tot són notícies parcials, com plaques tectòniques lentes però que un dia remouen la partida.

el final de les fronteres postcolonials
En som prou conscients, del que estem vivint des de fa uns pocs anys al Pròxim i Mitjà Orient? La descomposició de les fronteres imposades per les potències colonials angleses i franceses i que només es van mantenir sota règims dictatorials laics (en el marc de la guerra freda) que ara han donat pas a règims teocràtics que han atiat la guerra de religions entre xiïtes i sunites, entre aparents semblants barallats per la interpretació del descendent d'un profeta.... i per una important guerra d'influències i poder. I també guerres nascudes de la misèria i el nepotisme que assota alguns països africans. Al cap d'uns quants anys, els mapes polítics del món queden vells i superats. Aleshores es converteixen en mapes de col·leccionista. És el que passa amb els mapes dels Balcans quan existia l'antiga Iugoslàvia. La frontera més nova és la que parteix Sudan del Nord i Sudan del Sud. Molts mapes que no son novíssims encara no tenen Montenegro, independent de forma pacífica des de maig de 2006. Ja es pot ben dir que els mapes de les fronteres postcolonials de l'Orient Mitjà canviaran en els propers anys. En quins termes? Impossible de dir amb precisió avui.

som conscients del moment?
Els anys 90 del segle passat vam despertar tard a les atrocitats de les guerres dels Balcans. Avui vivim unes matances equivalents, encara més elevades en quantitats, sense que sigui gens fàcil ni recomanable una intervenció armada internacional.
Perquè estem davant d'una llarga guerra de religió, sagnant, patètica, dolorosa... que portarà milers i milers... (arribarem als milions) de refugiats sirians, iraquians, eritreus, afganesos sudanesos... que arriben a les costes gregues i italianes, és a dir, a Europa, a casa nostra, a les nostres portes.

iraq, prop del col·lapse
Mentre Riad pateix els efectes de l'expansió de l'Estat Islàmic i la seva posició cada vegada és més fràgil, Teheran es torna indispensable per als Estats Units i la seva aliança internacional. Així de crua és la realitat tan volàtil a l'Orient Mitjà. L'oposició saudita a la invasió nord-americana de l'Iraq no era intranscendent. L'Iraq de Saddam Hussein de 2003 no només no era un perill per a la seguretat àrab sinó que seguia servint de mur de contenció per a les ànsies expansionistes de la revolució islàmica iraniana. La mal planificada ocupació nord-americana va desencadenar un caos al país que s'ha acabat estenent als seus veïns àrabs. Mentrestant, l'habilitat de l'Iran per treure profit de la situació és només comparable a la dels grups radicals com Al-Qaeda o Daesh. Per la seva banda, la lentitud i falta de decisió de la política exterior saudita li ha impedit exercir un paper decisiu per defensar els seus interessos, i perdre tota capacitat d'influència a l'Iraq actual.

Quan iran manava a iraq
Des d'un principi la situació saudita a l'Iraq ocupat ha estat molt incòmoda. Tradicional aliat a la zona de la potència ocupant, observava, sense ser escoltat, com s'anava desmantellant el país, començant per la dissolució del partit Baas i de les forces de seguretat mitjançant les conegudes ordres 1 i 2 de Paul Bremer, el virrei nord-americà, al cap de poc de fer-se càrrec de l'Oficina d'Ocupació i Reconstrucció. Alhora, partits polítics proiranians, com el Consell Suprem per a la Revolució Islàmica de l'Iraq o Al-Dawa anaven cooptant a la nova escena política a Bagdad. Dos elements van afavorir des d'un principi que l'ajuda iraniana fos indispensable per gestionar l'Iraq ocupat: d'una banda, el sistema de quotes de poder basades en principis etno-sectaris imposat per l'ocupació i, de l'altra, la necessitat de construir des de zero les noves forces de seguretat iraquianes. Un greu error de l'ocupació d'Iraq va ser l'aniquilació i no pas el pacte de transició amb l'exèrcit de Hussein.
Decidint imposar un sistema de quotes des del primer òrgan de govern de la transició, el Consell de Govern iraquià, l'ocupació va facilitar el control de la majoria parlamentària de l'Iraq per partits pròxims a l'Iran que s'autoproclamaven els representants de la majoria xiïta del país.
A aquesta instrumentalització confessional de la política s'hi ha donat suport des de les institucions religioses xiïtes, tot i que el màxim referent iraquià xiïta, l'aiatol·là Ali Sistani, ha anat rebaixant el seu suport públic a aquests partits segons anava creixent el descrèdit per la seva corrupció i incapacitat de gestionar els problemes reals dels iraquians. L'exacerbació del discurs sectari ha vingut imposada des de les elits polítiques de manera sistemàtica per mantenir captiva per mitjà de la por una població xiïta descontenta amb els seus governants, però atemorida primer davant l'aparició d'Al-Qaeda i més recentment per l'extensió de Daesh. Ara hem rebut la notícia que el primer ministre iraquià, en un intent desesperat per intentar salvar un país en la cadena de trossejat, ha anunciat la fi del sistema de quotes en tots els nivells del govern i un programa de reformes contra la corrupció (una corrupció "dantesca", com la va qualificar fa poc un ambaixador europeu acreditat a Badgag).

els kurds, sota foc creuat
A aquest quadre de descomposició li falta una peça molt rellevant: els ferotges atacs contra els kurds de l'Iraq.
La premsa alemanya més solvent ha informat aquesta setmana que els kurds han estat atacats amb armes químiques. En el propòsit d'aniquilar els kurds, la nació sense Estat més gran del món amb més de 30 milions d'habitants, hi ha molts amics de conveniència. Turquia ha trobat el suport de la guerra sectària a Iraq per fer la pinça. Síria en descomposició, Iraq en descomposició... Turquia apunt d'unes arriscades noves eleccions a la tardor en què el president Erdogan s'hi juga el tot o res del seu projecte neo-otomanista.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema