Una realitat que canviarà Europa

30.08.2015 | 09:06
Una realitat que canviarà Europa

No tapar els ulls a la realitat
El flux migratori des de l'Orient Mitjà cap a Europa a través dels Balcans i del Mediterrani és la crisi migratòria més greu des de la Segona Guerra Mundial. El comissari europeu d'Immigració, Dimitris Avramopoulo, ha arribat a afirmar que cinc milions de sirians estan disposats a fugir de la guerra amb caràcter immediat i que aquesta xifra pot arribar molt més amunt. El que no és un càlcul especulatiu sinó una realitat ja viscuda és que més de 332 mil persones han creuat el Mediterrani des de començaments de 2015 i que d'aquestes més de 2.500 han mort. La Guerra de Donbas va abocar una xifra de morts semblants quan tota la comunitat es va mobilitzar. Ara Europa mira sense trobar una solució al fenomen que canviarà Europa. Ningú diu que entre Bulgària i Turquia hi ha una tanca que separa els dos països com la que ara ha construït Hongria o la que més discretament també té Sèrbia en algunes parts de la seva frontera.

Les quotes, és clar que sí
Des de principi d'any han arribat més migrants -per motiu de guerra i fam, és a dir, refugiats- per Grècia (132 mil) que per Itàlia (91 mil) o que per Espanya (només 6 mil). És clar que una primera solució passa per les quotes per Estat que la Unió Europea i Alemanya van intentar imposar el mes de juny i que van topar davant els egoismes dels Estats membres i l'agitació de les opinions públiques per part d'alguns partits racistes.

A mitjans de juny vaig tenir l'oportunitat de visitar diversos camps de refugiats siris en el territori de Turquia. Era molt pocs dies abans de l'inici de l'ofensiva de l'Exèrcit turc contra l'Estat Islàmic, que va resultar ser també una ofensiva en tota regla contra els kurds d'Iraq i Síria i el camí cap a les noves eleccions avançades que obstinadament el president Erdogan ha precipitat per l'1 de Novembre. Vaig passejar per un camp de refugiats a Gaziantrop que ell sol acollia més de 30 mil refugiats arribats en menys d'un any. Vaig pensar que estava davant de les dimensions de la meva ciutat de naixement, Olot, però amb una allau humana afrontada amb menys d'un any. La majoria de refugiats de Turquia i el Líban -on el 25% de la població ja és refugiada- o a Jordània -on ja conformen el 10% en un país molt sensibilitzat pel pes de la important minoria palestina- no viuen en camps de refugiats sinó en pobles i ciutats convertint-se en mà d'obra extraordinàriament barata que també ha creat episodis de tensió social amb els natius. Tot i això, el govern de Turquia en aquest camp ha estat del tot generós. Veuen en l'acollida la seva carta de naturalesa per intervenir políticament i militarment en una regió que, de segur, deixarà de tenir les fronteres actuals.

Eritreus a Itàlia
Finalment, el passat històric i colonial també es projecta en el present. Una dada poc coneguda, per ?exem?ple, és que el 27% de la immigració arribada a Itàlia prové d'Eritrea, país de passat colonial de molt mala experiència i que avui viu els estralls d'un règim fortament repressor. El 12% dels refugiats a Itàlia són nigerians i només un 6% són sirians. El Corriere della Sera tenia un excel·lent reportatge ahir sobre aquesta realitat poc coneguda.

Crisi humanitària no prevista
Un cop més ens trobem davant un esdeveniment de dimensions històriques que no havia estat pronosticat a aquesta escala. Si agafem els llibres de FriedmanLa propera dècada i Els propers 100 anys, segurament l'exercici de prospecció més seriós, i l'ha encertat en altres àmbits -com per exemple en el xoc d'Occident i Rússia a Ucraïna- no havia pronosticat uns fluxos migratoris d'aquestes dimensions i que arriben a Europa des de confins com Afganistan i Pakistan o l'Àfrica a subsahariana i especialment del Sudan.

Ara Europa haurà d'afrontar una política migratòria amb totes les de la llei. El nord i el sud del Mediterrani és la segona àrea del món on el salt entre riquesa i pobresa és més extrem, nomes superat per la diferència entre Corea del Nord i Corea del Sud. Avui la frontera entre els Estats Units i Mèxic -que comparteixen una zona de lliure comerç- ni de bon tros presenten les diferències de renda per capita que es viuen entre el nord i el sud del mar Mediterrani.

Què fer?
Aquesta es una pregunta de solucio no fàcil. Si durant anys havíem afirmat que la millor política de migració passava per assegurar el desenvolupament econòmic en els països d'origen, avui, en aquest món tan agitat, afirmar això sembla d'un retòrica buida indubtable. Recordo haver participat de 2004 a 2008 en l'impuls dels grans projectes econòmics de la Unió pel Mediterrani. Foren anys en els quals Europa aboca esforços i recursos al desenvolupament del nord d'Africa. Projectes en energia solar, en cooperació universitària, en "autopistes del mar"... tot això que avui sembla impossible, havia estat un camp de treball fecund durant anys.

Avui, Líbia no pot rebre ni un projecte d'inversió, Egipte ha passat de la primavera àrab al gèlid hivern d'un règim militar més ferri que l'anterior. I les guerres de religions, que sempre són llargues i on és tan absurd i difícil prendre partit entre xiïs i sunís, ha arribat per instal·lar-se durant dècades, tal vegada.

Recordo les meves primeres visites a Beirut en aquells anys de bonisme de les anomenades primaveres àrabs quan el degà dels corresponsals europeus al mitja Orient, Tomàs Alcoberro, defensava els règims laics del partit Bass. I com ens escandalitzàvem perquè estàvem tan ingènuament envernissats de la idea d'una societat millor que podia venir. El final dels règims dictatorials laics va obrir el vesper de la lluita del fanatisme religiós de l'Estat Islàmic. Quanta raó que tenia el gran Tomàs Alcoberro des de la seva insuperable terrassa del vell Beirut.

Ara que ja és impossible posar els peus a Síria però encara es pot visitar la increïble Beirut, és del tot recomanable no deixar-la perdre. Qui sap què succeirà en aquell dolç i multireligiós Llevant mediterrani on Josep Carner va exercir de diplomàtic però sobretot d'excepcional corresponsal i cronista de la premsa catalana de l'època.

Mirat amb els ulls del 2015, les polítiques de veïnatge de la Unió Europea, l'oriental (Ucraïna, Moldàvia... les relacions amb Rússia) i la del sud, la mediterrània, han resultat ser un veritable fracàs. En un cas per no saber que no s'havia de jugar al gat i al gos amb Rússia (això només ho va entendre Javier Solana en els seus anys d'alt representant de la política exterior de la UE) i en l'altre perquè no podíem esperar que no es mourien les fronteres del Pròxim i Mitjè Orient ni que Àfrica es desvetllaria en forma de guerres i tensions ètniques i de lluites de poder abans de fer el pas, que farà, cap al creixement econòmic en un continent ple de joventut i recursos naturals fins ara explotats per tercers o per dictadors cleptòmans.

Així estem. Si aixequem la vista, aquest és el món en què ens ha tocat viure i afrontar, des de la Rússia que vol tornar fins a l'Estat Islàmic que vol destruir els fonaments de l'ordre post colonial. I, és clar, els que moren de fam i por arriben a casa nostra.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema