Pel seny!

12.09.2015 | 00:00
Pel seny!

Dissolt anticipadament el Parlament i convocades les eleccions que conformaran la seva nova composició, l'agost ha estat un mes regalimós en collonades de tota mena i condició en el món de la política catalana. Des de la «llista del president», una candidatura integrada majoritàriament per celebrities i majorettes sense experiència parlamentària i menys de govern, fins a tota mena de declaracions que personalment m'han indignat perquè vénen a tractar-nos com un ramat de babaus. Un mes, l'agost, per estalviar-se'l, políticament parlant.
Sobre aquesta nova convocatòria electoral el primer que s'ha de dir és que no lliga amb els usos parlamentaris europeus. No hi ha causa objectiva de feblesa del govern en la seu del Parlament i, en conseqüència, el perquè d'aquesta s'ha de trobar en un increment del malestar social de Catalunya per motius econòmics que cohonesta amb la permanent irritació política que ens hn anat servint des de fa anys. Hi ha un tan profund com a fort malestar en la societat catalana que arriba a tot arreu, àdhuc els dinars familiars o les trobades entre amics i coneguts, i que s'ha convertit en explicació principal d'aquestes avançades eleccions. Com també ho és l'interès interessat, gens patriòtic, de tots aquells que fixaren data per a aquestes.
Les raons d'aquesta exasperant situació es troben simplificadament en la crisi econòmica que ha esbandit milers de persones cap a la zona de pobresa, en el tractament fiscal injust que Catalunya rep i en la manifesta incapacitat d'entesa entre els governs de Catalunya i d'Espanya, molt singularment en el fet objectiu que els presidents Mas i Rajoy no han nascut per entendre's, sinó per negar, sembla, la regla d'or de tota democràcia: Des de la discrepància, tothom està condemnat a entendre's en benefici de la col·lectivitat. S'obliden, ambdós, que no se'ls paga ni per esvalotar els ciutadans ni menys per induir-los a una confrontació estèril, sinó per resoldre els problemes que aquests tinguin en l'aspecte individual i/o col·lectiu.
És per això darrer que em preocupa, i molt, que des de les files de la candidatura Junts pel Sí i des de la CUP es parli i es proposi de portar a terme una declaració unilateral d'independència en cas de sumar la majoria absoluta de diputats en el Parlament. Aquest és un disbarat ja assajat pels presidents Macià i ?Com?panys que portà una guerra civil interna a Catalunya en el marc d'una guerra civil a Espanya, propiciada aquesta per l'aixecament militar contra la República. No és necessari invocar aquí ni Gaziel ni a Vicens Vives quan parlen, en els seus escrits, de les reculades de tota mena que per a Catalunya han comportat els temps de rauxa, d'entestament i de confusió induïda, però sí per dir que la proposta que se'ns fa em sembla una bogeria de gran magnitud, la immensa factura de la qual pagarem més aviat que tard en cas que guanyés a les urnes. Com en les onze revolucions viscudes a Catalunya d'ençà 1462, rècord europeu, l'obstinació i l'entossudiment del present polític ens diu que hi ha un ressort en el nostre imaginari com a nació que no funciona prou bé i que ens empeny periòdicament cap al precipici.
Una bogeria, qualifico, davant la qual molts callen perquè les veus extremes inunden tot el debat polític. El seny ha perdut la veu i el soroll aixecat pels favorables al «tot o res» l'ha sentenciat a mort. La radicalització de la política catalana és un fet i els seus corifeus aposten i forcen un xoc de trens sense cap càlcul sobre el seu resultat final, essent ja el d'avui una trencadissa social que pot anar a molt més perquè la rauxa no entén de diàleg i de solucions acordades, sinó de sinistre total. La destrucció és la seva raó de ser, amb l'afegit que el 27-S no resoldrà res de res i seguirem en la «suma zero» de tots aquests darrers anys. Una llàstima, perquè Catalunya, especialment una vegada recuperada la democràcia, ha estat exemple internacional de progrés econòmic, cohesió social, terra d'oportunitats, foragitador d'incerteses, governabilitat estable i líder indiscutible de la modernització d'Espanya i del seu ingrés (que és el nostre) en totes i cadascuna de les institucions que regeixen el món occidental, especialment la Unió Europea. Ho ha estat almenys durant un quart de segle.
Davant una oferta de desgavell, de progressiu esmicolament de tot allò aconseguit i de ruptura total sense disposar de xarxa protectora davant la gran caiguda en el no-res, comprendran que un servidor no es mogui d'allí on sempre ha estat i no renunciï a cap dels principis rectors de l'acció política que va portar a terme en el seu moment. Potser perquè un es va comprometre a construir i no a enderrocar i perquè el seny i no pas la rauxa varen presidir els meus actes. Per tant, per si quedés algun dubte, no estic a favor de cap trencadissa i menys d'un salt al buit, però naturalment respecto aquells que vulguin fer ambdues coses.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema