Molts gironins eren a la capital catalana bastantes hores abans. Se'ls podia veure estirats en trams de gespa de la Meridiana menjant en un horari que, segurament, era més aviat de l'habitual, però que servia per poder ser a lloc a l'hora determinada. S'havien d'agafar forces perquè s'hauria d'estar dret bastanta estona. El que no sabien encara és que el sol sortiria just quan s'alcessin per començar a guardar lloc. Ni que estarien atapeïts com les anxoves de l'Escala. A més, el punter sortia just de l'altra punta de la Meridiana i tocaria ser els més pacients.

Moltíssims hi havien arribat en autobús, però també molts en cotxe particular. Hi havia qui estava sorprès de veure molts vehicles per l'autopista que anaven en direcció contrària. Allò seria aquella anomenada, per alguns, majoria silenciosa que aprofitava la festa de divendres per fer el pont lluny de Barcelona?

Cap a les dotze del migdia queien gotes. Refrescava i no s'intuïa el sol. La gent buscava tranquil·lament el seu tram. No tots els gironins estaven als trams assignats per comarques. També n'hi havia en altres zones de la Meridiana. Tenien temps per, tot caminant, creuar els cinc quilòmetres. A mesura que passava l'estona, el vial anava guanyant color. Quasi tothom anava amb samarreta blanca (amb l'excepció dels que lluien l'equipació del Barça amb la senyera). Era així per donar vistositat als punters petits de diferents colors que s'havien d'alçar al pas del punter gran. No obstant, el blanc quedava completament tenyit per la multitud d'estelades que portaven els participants a sobre. Sobre la una la gent començava a dinar. Entrepans, rostits, arrossos, fruita, de tot. Es veien neveres, taules ben parades, gent asseguda per terra i els bars dels entorns plens a vessar. Molts desbordats. Establiments com ara els basars xinesos aprofitaven la jornada per deixar ben visible que venien estelades. Més d'un i de dos hi entrava per comprar la bandera que s'havia deixat a casa. O per renovar la que li havia cremat el sol de tant tenir-la exposada al balcó.

Algú reivindicava el seu origen amb la bandera de la ciutat d'Olot. També es podia veure la colla castellera dels Marrecs de Salt, o colles de gegants, com els de Roses. De fons hi havia música en directe. Entre aquests, l'Artista Convidat, de l'Armentera. Els partits polítics aprofitaven la mobilització per muntar les seves parades informatives.

Havent dinat, començaven els nervis i la gent començava a situar-se al lloc més o menys assignat. Sortia el sol, que ja no marxaria. Tocava esperat aproximadament una hora. Cada cop més barrejat. Més anxovat. Pràcticament com un metro en hora punta. Moure's costava cada vegada més. Se sentien alguns càntics a favor de la independència. Però regnava, sobretot, un murmuri general. D'impaciència perquè arribés el punter. Passaven els helicòpters i la gent saludava eufòrica. Servia per trencar el remor per convertir-se en un esclat d'il·lusió. Però era un helicòpter de la Policia, que alguns detectaven i xiulaven.

A les 17 hores i 14 minuts sortia el punter. Però ho feia des de l'altra punta de la Meridiana d'allà on hi havia molts dels gironins, enclotats a l'entorn del Museu del disseny, les Glòries i el Mercat dels Encants. Seguien passant els minuts, alguns crits i càntics, menjades d'ungla i mirades al rellotge.

Finalment, prop de trenta minuts després s'intuïa el pas del punter pels trams de les comarques girorines. Tothom va aixecar el seu, més petitó. Només els qui estaven més aprop de la zona central de la carretera, reservada pel punter gran, van poder-lo veure. Els altres el van deduir.

Un cop passat el punter més d'un es va preguntar? I ara què? Ja està??Doncs sí. Cap a casa i corrent per no quedar embussats a la carretera o atapeïts al metro o al tren. Altres van optar per quedar-se a sentit els discursos o els concerts del vespre, per tornar sense neguit.