Diumenge · Diari de sessions

Carta a J. X.

28.09.2015 | 07:10
Carta a J. X.

Benvolgunt amic. Alguns lectors poden pensar, a primer cop d'ull, que tinc un problema de desdoblament de personalitat. Però és molt més senzill, tu i jo coincidim en les inicials. Avui és dia de votacions, de les eleccions més decisives des de la recuperació de la democràcia per al nostre país. El 1977 vam escatir el camí de la democràcia. El 2015 escatirem el camí de la superació del fallit estat de les autonomies i de la Constitució espanyola que a partir de desembre es posarà en revisió. Sé que tu no ho veus clar, tot això.

Precisament per això t'escric aquesta lletra a tu perquè cada cop més les campanyes són autoreferencials per a ja convençuts i més sordes en el diàleg pels que pensen diferent. Les bombolles de felicitat autoreferencial de les xarxes socials hi han ajudat molt, a això que dic.

Quantes coses que han canviat en tants pocs anys. Un món que s'acaba. Sempre hi ha mons que s'acaben. Després de llegir Stefan Zweig tot es posa més en perspectiva. Tu i jo que deuríem coincidir en allò que era i ja no és, potser ara ens hem separat una mica, pero ja veuràs que no tant, a mitjà termini. Avui jo votaré pensant en en Pep Xuclà i la Maria Pascual, en Francisco Costa i la Dolors Roca, els meus avis. I votaré pensant en l'Elna Xuclà i Santamaria i la Berta Xuclà i Santamaria, les nostres filles. I en els meus pares, en Cinto i la Pepita, que han viscut exactament la meitat de la seva vida, uns quaranta anys, no podent dir les coses en democràcia i que vénen "d'un silenci antic i molt llarg". I que quan va arribar la democràcia van dipositar totes les esperances en un Estat espanyol democràtic que no ha sabut o pogut corregir les seves pulsions més destructives -"al meu país la pluja no sap ploure. O plou poc o plou massa. Si plou poc és la sequera, si plou massa és un desastre"-. Quantes coses que han canviat i quantes coses que han fet estralls. He notat l'alè de la venjança i la mala fe al clatell i la por en els ulls dels meus amics. Ho han intentat tot.

He vist com durant 100 dies -que es compliran dijous que ve-, un mercenari gironí ha parat l'expressió del pluralisme democràtic en el Parlament on fa anys que faig una feina no pas secundària. He vist la por dissimulada a amics amenaçats. He notat com la meva antiga veïna d'escó anava negociant el seu pas a les files del PP amb totes les característiques d'infiltrada -enfosansarà això la Cambra. Però també he notat cordialitat i civilitat. Hem continuat parlant amb el meu amic J. LL. que tant em va ajudar en els meus inicis, amb el qual ens professem afecte i que ara pensem diferent en primera lectura. Fins i tot, empàticament, ens hem posat en la pell de l'altre.

Aquí estem, benvolgut J. X., amb una demarcació on avui a la nit un 60% dels votants -aproximadament- diran que Via Fora i que estan farts de l'autoengany del català sensat que aporta a una Espanya que la gran major part de la seva història contemporània no ha deixat de tenir una matriu no inclusiva. José Ortega y Gasset, 13 de maig de 1932, des de la Tribuna del Congrés dels Diputats en els debats constituents de les Corts republicanes: "Castilla ha hecho España y Castilla la va a deshacer". Aquí estem. I tu ho notes, també, en el teu entorn familiar i laboral.

No es pot pas dir que és un atropellament de radicals beneits. Tu ho saps i ho observes. Classes mitjanes, gent de bé, gent que ha perdut la por. Que curiós que la Moncloa tinguin un tan mal servei d'estudis per interpretar el que succseix a Catalunya. Fa uns mesos un anterior ministre de Defensa de Croàcia -un socialista molt prudent i sensat- em va fer una pregunta que a ell li semblava crucial -un home format en l'antiga Iugoslàvia-: "Digui'm, quan va ser l'últim cop que els catalans van tenir un primer ministre espanyol?". Li vaig respondre que el 1873, que es deia General Prim i que va acabar assassinat. Aquesta dada va impressionar el meu amic croat.

Aquests dies les clavegueres de l'Estat espanyol han treballat a fons. Ha anat pel canto d'un duro que no traguessin un suposat escàndol -amb lleis i mirada franquista- sobre la vida privada d'un candidat referint-se a fets del1975. Quina colla! Precisament aquells carregats de doble moral que prediquen una cosa i fan just la contrària. I paro aquí. I algun tuit incendiari. La xarxa d'antics UCD ha funcionat a la perfecció aquests dies.
Benvolgut, no sé pas els resultats d'aquesta nit. Però el pas dels dies i malgrat les pressions i les sigiloses jugades brutes em confirmen que els ciutans de Catalunya necessiten aquesta catarsi democràtica que viurem avui.

Això és insuportable. I sostinc que no és només el debat territorial català sinó un canvi més profund que es veurà a partir de les eleccions de desembre. Sembla com si el PP no hagués llegit els resultats de les eleccions autonòmiques i municipals del 24 de maig. Tot canvia. Ja no hi ha marge per a les Operacions Reformistes. Hem vist àngels caiguts. I hem vist gent que no hi té res a perdre i molt a guanyar que avui s'expressarà a les urnes. Hem vist una comunió -que al final et dono fe que és autèntica- entre antics oponents. I un reagrupament.

El discurs de Marina Geli el dia de la presentació de Junts pel Sí a Girona va demostrar com de coherent és el viatge d'un socialisme maragallià que ho va intentar i que recorda i torna a les paraules de Josep Pallach. Què votara avui Joaquim Nadal i Farreras? No ho sé pas, pero ho vull intuir. Ell també recita Raimon. Girona és la terra on els socialistes voten pel canvi de l'estat de les coses.

També els meus amics que guarden silenci però que ho entenen tot davant l'empobriment del que va ser el partit culte del país i avui és un partit de candidats disposats a molt per un sou d'assessor. Aiii, els temps canvien. També he pensat en Lluís Maria de Puig i com s'ho miraria tot això. Ell que sobretot va brandar la bandera de la democràcia en els seus anys fecunds al Consell d'Europa.

Aquest diari ha estat testimoni de molts temps, ha publicat moltes portades. Ha vista canviar règims i ha vist canviar-se per dintre. Demà donarà testimoni d'un nou canvi, que intueixo l'inici d'un procés ordenat i no fet debades. I si la salut ens hi acompanya, quan siguem grans -com en la cançó dels Manel- resseguirem els nostres amors i els nostres actes i direm, en l'altar de la memòria, ho vam intentar i ho vam fer "amb la generositat del que mereix la victòria" (Ramon Trias Fargas).

Ens retrobem en unes hores. Cordialment.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema