Les marmotes del Pirineu gironí

Era un animal inexistent abans que hi fos introduït a la dècada dels vuitanta

29.09.2015 | 07:23
Les marmotes del Pirineu gironí

Les marmotes s'han convertit en un valor afegit als atractius turístics del Pirineu gironí, ja que la gent cada vegada valora més el paisatge natural i actiu. Abans, les persones es conformaven amb veure els cavalls i les vaques pasturant, mentre que ara valoren veure i fotografiar animals en estat salvatge. La visió dels isards i els voltors apassiona uns turistes que ara, també, poden gaudir dels rabassuts i peluts rosegadors que s'han afegit a la fauna local.

Les marmotes, uns rosegadors inexistents als Pirineus abans de la dècada dels vuitanta, s'han convertit en un valor afegit per al turisme al Ripollès. "Una part dels nostres clients -explica Oriol Mestre (biòleg i tècnic d'alta muntanya)- busca sensacions més relaxades que l'escalada o l'esquí de muntanya".

Dins d'aquest context més plàcid, Mestre assenyala que la fauna salvatge (marmotes, muflons, voltors i isards) ajuda a vendre els seus productes. Ell és un dels responsables d'Oxineu (una empresa dedicada al guiatge en activitats de muntanya), i explica que el públic familiar és el més interessat en excursions guiades amb observacions de fauna i flora.

El biòleg considera que les marmotes són fàcils d'observar, ja que viuen en grups familiars amplis a l'entorn d'un cau, i subratlla que estan força acostumades a la presència humana.

Diu, d'altra banda, que un xiulet molt fort (similar al d'un ocell) sol descobrir la proximitat de les marmotes. La causa és que una de les marmotes del grup fa la funció de sentinella i xiula per avisar de la presència dels humans o d'algun dels seus depredadors, com ara la marta, la guilla, l'àguila o el llop. De fet, el xiulet és un element tan característic de les marmotes que a regions com el Québec, al Canadà, anomenen col·loquialment aquests animals xiuladors.

Joan Cano, responsable d'informació a la Vall de Núria diu que "a primera hora del matí i al vespre la gent les veu com corren i juguen". Segons ell, és més fàcil trobar els nius als prats que veure-les, perquè les marmotes es lleven a les sis del matí i s'amaguen a les vuit. Indica que hibernen de l'octubre a l'abril i que entre la primavera i la tardor mengen herbes, cucs, ratolins i cadàvers d'animals."En poc temps et desen un animal", afegeix.

Per les seves característiques físiques és un animal que agrada molt als nens, és similar a un peluix. És pelut i rabassut, una mica més gros que un gat. De potes curtes i cos ample, s'asseu damunt la part de darrere d'una manera similar a les persones i es posa el menjar a la boca amb les potes del davant, com si fossin mans.

Introducció des de França

Sobre la seva existència als Pirineus, Joan Cano és concís: "Abans no n'hi havia". Segons ell, a la dècada dels vuitanta, els naturalistes van introduir les marmotes a la part francesa. "Els agrada més la part d'aquí -considera-, perquè no és tan freda. Des de llavors, el nombre de marmotes ha crescut sense parar, i una de les causes és que no té ?gai?res depradadors a la zona: en tot el Pirineu gironí només hi ha un llop, alguna àguila i cap linx.

De tota manera, el responsable informatiu precisa que "encara no hem arribat als extrems dels Alps, on n'hi ha tantes i s'han tornat tan agosarades que s'acosten als humans perquè els donin menjar".

En d'altres llocs, com Planoles, preparen excursions i existeix una ruta de les marmotes que, per als amants de la fotografia, són un gran atractiu. També és un bon indret per observar-les Molló Parc, des d'on es poden veure aquests rosegadors sense necessitat de caminar ni de llevar-se aviat, ja que hi romanen una bona quantitat de marmotes en estat de mitja captivitat.

Segons el treball Distribución de la marmota alpina en el extremo suroriental del Pirineo, de F. González-Prat, D. Puig i A. Folcho, el 1983 els naturalistes van introduir 12 animals a la part francesa del Puigmal i 5 al massís del Canigó. Al 1987, van repartir 21 marmotes a la Vall del Ter, repartides en dos grups. Al 1988, van repartir 13 marmotes al Puigmal, en grups de 6 i 7 individus. A partir d'aquestes colònies les marmotes van passar al vessant gironí de les muntanyes i -segons els testimonis- hi estan bé. L'estudi compta un total de 51 colònies al Ripollès.

Animal de clima fred

En el temps de les glaciacions (la més recent fa 10.000 anys) les marmotes estaven escampades per tot el continent europeu. Aleshores, aquests animals compartien les planúries d'Europa amb elefants, lleons, rinoceronts, hipopòtams i hienes (animals que ara viuen a les zones tropicals) i amb els rens, la guilla platejada, o la cabra alpina (que s'han quedat a llocs fredd).

També està comprovat que els homes primitius en consumien, tenint en compte que quan va sorgir l'agricultura els rosegadors van esdevenir un perill per als cultius i, en canvi, eren uns animals molt fàcils de capturar: n'hi havia prou amb marcar els caus a la tardor i anar-les a buscar quan nevava.

Entre els humans i l'escalfament del món les marmotes van quedar arraconades als Alps i a les muntanyes Tatras, entre Polònia i Eslovàquia. En canvi, a l'Amèrica del Nord i Rússia aquests animals encara viuen als grans prats.

A Europa, fins i tot damunt dels alts cims, haurien desaparegut, ja que a mitjan del segle XIX van convertir-se en l'objectiu d'una cacera exhaustiva després que s'atribuissin propietats medicinals al seu greix. El perill d'extinció va ser tan gran que el 1869 les autoritats d'aquell temps (els imperis d'Àustria i Hongria i el del tsar de Rússia) en van prohibir la cacera a les muntanyes Tatras.

Cap al 1948, el govern francès en va impulsar repoblacions als Pirineus, la qual cosa va ser una tasca complicada atès que les noves colònies de marmotes estaven aïllades de les altres, la consanguinitat les feia fràgils. A poc a poc, però, les marmotes es van anar consolidant, sobretot gràcies a la seva facilitat de reproducció.

En referència a això, els grans rosegadors de l'alta muntanya s'acoblen al mes de maig. Les femelles gesten durant unes 3 setmanes i surten els marmotons, uns animals petits d'uns tres centímetres que sobreviuen al cau fins que surten al juliol.

Quan l'estiu comença a caure i els dies s'escurcen, les marmotes mengen molt. La intenció és crear les reserves de greix que els han de permetre sobreviure al fred hivern de l'alta muntanya. També cuiden i construeixen les llargues galeries subterrànies, on han de passar l'hivern.

A l'hivern i per tal de no cremar les reserves les marmotes viuen a poc a poc. La seva temperatura corporal cau a 7 graus i el seu cor s'alenteix fins a 4 o 5 pulsacions per minut. Cada 4 setmanes, aproximadament, es desperten per fer les seves necessitats i moure's una mica per tal de no morir de fred.

Passats els 6 mesos de l'hivern més dur, les marmotes treuen el cap del forat i si la temperatura les satisfà, surten amb una massa corporal que, normalment, s'ha vist reduïda a la meitat. Per recuperar-se comencen a menjar fruits silvestres, llavors, insectes i tot el que poden, fent una digestió doble que els permet obtenir, de retruc, més proteïnes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema