L'any 1964, Paco Candel publicava a Edicions 62 un llibre important: Els altres catalans. Era un assaig periodístic sobre la immigració que Catalunya havia rebut i encara rebia d'altres parts d'Espanya, com ara, principalment, d'Andalusia, Extremadura o Múrcia. Fou un encàrrec fet pels llavors propietaris de l'editorial, Max Canher i Ramon Bastardes, suggerit per l'historiador Josep Benet a partir de la lectura de l'article La jirafa.

A molts joves, ni en Candel ni el seu més conegut llibre, els diuen res, però per als que tenim més anys l'autor i el seu assaig ens mereixen respecte i gratitud. Parlen de la realitat immigratòria des del carrer estant, tant plena d'aspiracions com de duresa diària en el treball i en l'accés a l'habitatge. L'impacte social fou gran i les edicions nombroses; de fet, va expandir els problemes que patien els "nous catalans" i va posar les bases per a la seva plena integració en la terra d'acollida. En Candel va xuclar l'odi i les classes socials resultants que en potència podien trencar en país en dos i va donar les pautes per a una mescla que, segons els historiadors romàntics, és una característica de Catalunya. Allò pujolià o no, vés a saber!, de "són catalans tots aquells que viuen i treballen a Catalunya", ampliat més tard amb un "i l'estimen", descansava en Candel i els seus articles, molt especialment en el llibre que més va fer per evitar una divisió social amb conseqüències greus.

Els altres catalans arribà a les elits culturals i econòmiques de la Catalunya d'aleshores de la mà dels personatges esmentats i d'altres, però la seva primera influència la té sobre CCOO i el PSUC, que en primera línia de foc fan seves les tesis integracionistes d'en Candel. La taca d'oli s'estén més tard al món socialista i, en part important, explica l'acord del PSC d'en Joan Raventós amb el PSOE d'en Felipe González, que dóna pas al PSC (PSC-PSOE). Pujol hi posà la resta en els escrits de presó i en els durs temps de la transició política, per, finalment, mitjançant el pacte lingüístic assolit per CiU, PSC i PSUC en seu parlamentària amb l'adhesió de CCOO i UGT, mai combatut ni per la UCD ni pel PSOE, ans el contrari, serveix a les tesis d'en Candel relatives a la integració per fer un únic país entre tots i evitar tota fragmentació per la via de la llengua catalana o d'altres.

Tanmateix, els resultats electorals anaven posant de manifest que, sota la pau social, pervivia l'enyorança cap a la regió d'origen de la major part dels immigrants, qüestió aquesta tan humana com comprensible. Guanyava el PSC-PSOE quant a les generals i CiU a les autonòmiques, alhora que les municipals posaven de manifest territoris distints segons quin fos el padró municipal. L'ús pervers d'aquesta realitat per part d'alguna força política s'hauria d'haver exhaurit amb les eleccions de diumenge passat. Els fills d'aquells "altres catalans" i molts dels seus pares s'han arrelat plenament a Catalunya, com ho posa de manifest que en tots els districtes electorals de les ciutats de Barcelona i de Girona, per exemple, la primera força hagi estat Junts pel Sí o que en molts indrets de l'anomenada "corona barcelonina", abans "cinturó roig", Ciutadans hagi estat l'opció més votada. El sentit de pertinença ha canviat profundament i això explica que les coses, en el seu moment, es varen fer bé. Alguns actors de la política, d'aquí i residents a Madrid els altres, n'haurien de prendre bona nota.