EL PAÍS I LA SEVA GENT

Relaxi's, no li farà cap mal

12.10.2015 | 07:33
Relaxi's, no li farà cap mal

"Guanyaren els plebiscitaris, però aquests perderen el plebiscit. Fou aquesta la gran troballa del dilluns al matí després d'una nit més il·lusionant per a la majoria dels electors que la nit dels Reis Mags per als infants"

Si vostè, benvolgut lector, va votar Junts pel Sí, relaxi's, que no li farà cap mal. Entenc perfectament que si va seguir la nit electoral per la doctrinària TV3, vostè se n'anés a dormir molt content i somiés que l'endemà gaudiria de la secessió de Catalunya respecte d'Espanya o, alternativament, que menjaria els torrons nadalencs disposant ja de passaport català i que el primer de gener, com a més tard, els bancs li retallarien un punt o dos dels interessos que ara paga, li seria apujat el salari o bé facturaria més, els hospitals públics buidarien fins al zero els inacabables llistats de cues, la Unió Europea estendria una estora vermella des de Barcelona a Brussel·les, el Banc Central Europeu imprimiria milions d'euros amb els colors de la bandera catalana, tots els aturats tindrien feina, el secretari general de l'ONU rebria l'ambaixador de Catalunya amb honors de cap d'estat, els mercats condonarien el deure públic dels seixanta mil milions d'euros llargs que té Catalunya, Espanya decretaria tres mesos de dol, i, ara sí, per sempre més, la República de Catalunya esdevindria el melic del món sense el permís de la qual la Terra deixaria de girar. Ho entenc perfectament perquè a la ràdio i a la televisió pública d'aquest país s'ofereix propaganda en comptes d'informació. A cop de talonari, naturalment.
Tanmateix, el nostre és un país al qual la Història i els molts déus que ha tingut, la majoria del quals descansen en els núvols enterbolits d'Empúries, li han lliurat una manera peculiar de resoldre les cruïlles que ell mateix crea des del romanticisme místic; és a dir, sense racionalitzar el sentiment. De vegades ho fa amb un "sí, però no" i d'altres ho fa amb un "no, però sí". Per això, aquell sudoku que es va inventar el president de l'autonomia, l'Artur Mas, quan la consulta sobre la permanència de Catalunya a Espanya -la qual mai no tingué lloc tot i que lloc tingui en els annals de la nostra mitologia com a poble, estilogràfica inclosa-, aquell sudoku, dic, mai no es podria resoldre posant a la butlleta un "sí, sí", per la senzilla raó que hauria fet tremolar el comte Guifré el Pilós a la seva tomba. Perquè, en els comptabilitzats mil anys de Catalunya com a nació, dos adverbis afirmatius seguits mai no s'han donat. Com podrien conviure, els adverbis, si hem fet nostra la llegenda d'Ulisses respecte d'Ítaca, la qual el pinta com un cagadubtes incorregible i amb tendències suïcides respecte de les temptacions?
Les eleccions parlamentàries es varen convertir en un plebiscit sobre si Catalunya havia de fer el salt a Espanya o valia més seguir endormiscant-se amb ella. Així va ser manat pel president Mas i gairebé tothom va obeir les paraules del profeta que pel desert sense oasi ens fa transitar, per a major honor i glòria seva. Tàctica errònia dins una estratègia equivocada.
Els catalans sortírem a votar com mai abans no ho havien fet i el resultat fou un "sí, però no". Guanyaren els plebiscitaris, però aquests perderen el plebiscit. Fou aquesta la gran troballa del dilluns al matí, després d'una nit més il·lusionant per a la majoria dels electors que la nit dels Reis Mags per als infants. De les urnes sortí una resposta ben catalana que en viacrucis s'ha convertit pels electors del sí: S'ha guanyat, però no.
Com que el país oficial sempre necessita culpabilitzar un tercer i aquell dia Madrid feia festa, la CUP han estat el boc expiatori. Se'ls demana de tot en nom de la Pàtria. Fins i tot que un parell de diputats es trobin en el quarto de bany en el moment de votar el candidat que proposi el futur president (o presidenta) del Parlament. En nom de la Pàtria se'ls demana que, ni que sigui per uns minuts de res, es reconverteixin en incoherents. Que votin Mas tot i que juraren que no el votarien mai. Els volen demonitzar per ser coherents. Ells seran els irresponsables, els diuen, si el procés acaba com una processó dels meus anys d'infantesa: Anant cadascú cap a casa seva reconfortats amb la pau del Senyor. Sí, relaxi's, perquè sembla que havent guanyat, no ha guanyat, una maledicció més que, com la cançó d'en Jimmy Fontana, gira i gira en l'espai sense fi, aquesta vegada de la CUP, que ha esdevingut determinant. Quin país i quin paisatge!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema