diumenge DIETARI

No afirmar: Tenia raó... Què carai, sí que m'agrada! Fa anys que pronostico la mort d'Unió Democràtica una vegada separada de Convergència, amb no poques pressions i amenaces que he rebut, encara que mai directes i sempre per encàrrec. Unió havia de morir perquè no era un partit que defensés una ideologia o un sector de la societat, encara que hi havia càrrecs i militants que sí que ho creien. Unió era el negoci de Duran i els seus escuders, un bon grapat d'aprofitats i un bon grapat d'ingenus. Sempre va ser una banda i un lobby. Quan finalment ha perdut el poder i el diner, Unió s'ha desintegrat en pocs dies. No hi havia base, no hi havia substrat i no hi havia compromís.

diumenge UNIÓ I INDEPENDENTISME

Un servidor va votar el 27-S i té una idea molt clara de què li convé a Catalunya, però pel que fa a la meva activitat periodística he intentat, i no sé si sempre me n'he sortit, descriure el que passa. Mai m'he considerat un legionari del periodisme, ni considero que aquest ofici hagi de servir per arengar, ni salvar pàtries o construir-ne de noves, sinó per fer saber coses i per contribuir a entendre-les. Una cosa sí que tinc clara: la situació actual de Catalunya ha matat el periodisme i un munt de periodistes.

Avui em vull fixar en els comportaments extrems d'aquest darrer any. Dels independentistes recalcitrans entenc que als unionistes els molesta l'arrogància. Allò que Catalunya sola seria Suïssa i la porqueria que al seu criteri és Espanya. Això propagat per personatges altius del sistema mediàtic català encén molt els unionistes. Dels unionistes contumaços encén als independentistes la seva inquietant agressivitat verbal (en general l'unionisme és molt agressiu i furiós). També encén amb les seves constants amenaces i sobretot amb la seva ostentació del poder d'un Estat amenaçant i un sistema mediàtic infinitament més poderós. Qui m'agrada menys dels dos? Qui és més dolent? També en tinc la meva idea però en cap cas forma part de la meva feina d'observador.

dilluns LLACH I BOADELLA

En el camp artístic també hi ha gent que ha triat entre independentisme i unionisme. Dos casos exemplars són Lluís Llach i Albert Boadella. Cap allà a finals dels anys 80, a les comarques de Girona, Llach i Boadella gaudien d'un prestigi i estima similars. Tots dos per sobrats mèrits artístic. El primer és gironí -encara que mai com aquests últims mesos va exercir- i el segon era d'adopció perquè demostrava afecte a aquest territori on va estrenar obres de Joglars. Fins i tot es va acabar traslladant a viure a Jafre. Tots dos eren estimats fonamentalment entre la gent d'esquerres. En aquell moment no hi havia la divisió entre independentistes i unionistes, sinó entre convergents i socialistes (la resta eren minories).

Per què els relaciono? Tots dos han triat bàndol en aquests temps de confrontació per la independència de Catalunya. Però mentre un continua essent apreciat per la majoria d'aquest territori, l'altre és detestat per una àmplia majoria. I no és només per haver triat bàndol, sinó per com ha divulgat cada un d'ells seva postura.

dimarts FIGUERES I LA CENSURA

Figueres sempre ha portat molt malament les provocacions artístiques. Ja fa anys va censurar l'obra teatral Teledeum, de Joglars, perquè un beat regidor de Cultura de torn considerava que era un atac a l'església. L'Ajuntament actual ha censurat un muntatge del 7è festival de cultura contemporània Ingràvid, consistent en una provocació d'un cotxe decorat amb adhesius de la dictadura. Certament és una provocació fàcil i més "torrentiana", de José Luis Torrente, vull dir, que no pas renaixentista. Però és un molt mal símptoma democràtic quan la política interpreta i censura. Aquell feixisme també depurava l'art.

dimecres GIRONA ARROGANT

Escolto el regidor Joan Alcalà explicant a Ràdio Girona que l'Ajuntament estudia fer pagar dos euros per aparcar a la Copa, espai concebut per anteriors governs com el gegantí aparcament dissuasiu per evitar que els vehicles entressin a la ciutat.

La primera reacció poc meditada ha estat aplaudir la mesura partint de la base que la majoria d'usuaris són gent que ve a treballar a Girona i es beneficia dels serveis de la ciutat sense pagar ni taxes ni impostos. Però reflexionant-hi més penso en algunes persones que vénen a treballar a la ciutat i no guanyen ni 800 euros i que ara n'hauran de pagar 40 cada mes per aparcar.

Amb els anys, Girona ha anat expulsant progressivament més lluny la gent que hi ve a treballar, comprar, al metge... Fa 20 anys podien aparcar al centre. Capitalitat també vol dir exercir solidàriament com a capital i no imposar amb arrogància. La capitalitat no s'imposa, sinó que es guanya. Girona no va ser respectada fins que no s'ho va guanyar amb rigor durant els governs de Joaquim Nadal. Girona no es pot permetre tornar a ser una ciutat antipàtica i arrogant.

Dijous NASCUT PER PREGONER

Si algú ha nascut per ser pregoner de Girona, aquest és Jordi Boch, un personatge que té tots els atributs que ha de tenir el pregoner de la ciutat: ?profunda estima i identificació amb Girona, trajectòria professional i una capacitat poc usual de captar l'atenció de l'interlocutor d'una manera loquaç i divertidíssima. Bosch i Molinet, un home nascut a l'Havana Petita de Girona, i a qui el fum d'un havà inspira, és dels pocs personatges ?transversals que queden en temps de confrontacions. Essent un culer irreductible és capaç de convertir-se en molt amic de mitja plantilla del Madrid de la Quinta del buitre o, essent un catalanista recalcitrant, res li impedeix ser un dels homes importants de Madrid. De Bosch he comprovat una cosa: no hi ha ningú, absolutament ningú, que el conegui que quan treus el seu nom en una conversa, no faci un somriure de complicitat. És, sens dubte, el pregoner perfecte.

Divendres CAUSES ALIENES

Sota l'excusa de causes alienes a RENFE, la companyia es nega a retornar els diners als perjudicats pel sabotatge de l'AVE. La companyia ferroviària espanyola va emergir durant la dictadura, just després de la Guerra Civil, a base d'expropiar i saquejar les petites companyies creades pels pioners del ferrocarril (altres diran que van salvar el tren a Espanya). Una història que no es coneix massa és que, encara avui, un bon grapat dels seus treballadors i comandaments van fer el servei militar a RENFE perquè eren fills de treballadors de la companyia. Feien la mili a RENFE i s'hi quedaven a treballar de per vida. Aquesta barreja d'història, marcialitat i paternalisme fa que RENFE tingui, encara avui, tics totalitaris fins i tot amb els seus usuaris a qui no tracta amb el respecte i cortesia que exigeix la relació amb el client.