Diumenge · Diari de sessions

Segon viatge a la Muqata

13.10.2015 | 07:21
Jordi Xuclà durant la seva visita a Jerusalem amb el president Abbas.

A l'alba

Aterro a Tel-Aviv a les quatre i deu minuts del matí de la matinada del dimarts amb el vol nocturn de Vueling. Mesures de seguretat ordinàries en sortir de Barcelona i en arribar a Israel ja que no volo amb El Al. Aquest cop el propòsit del meu viatge és entrevistar-me amb autoritats palestines per avaluar si el programa de cooperació entre el Consell d'Europa i el Consell legislatiu palestí funciona segons les obligacions acordades per les parts el setembre de 2011. La majoria dels meus amics israelians ho entenen, alguns amb reserves. Arribo a Israel i Palestina al començament d'una setmana de tensions que acabaran amb el que periodísticament s'ha conegut com l'inici de la Intifada de les punyalades. Tres dies en què coneixeré més sobre l'estat de les coses sobre el terreny que amb les millors i més precises cròniques del moment. Comença una missió de tres dies d'una intensitat molt singular. M'esperen i em transporten directament a l'hotel de Ramallah. Un trajecte de menys d'una hora i sense trànsit entre el final de la nit i el trenc de l'alba. Fa una temperatura molt agradable, baixo el vidre i aspiro fort l'olor d'aquesta terra amb mil replecs d'història, amuntegament de religions i ferides obertes que sagnaran durant les hores i els dies que m'esperen. Arribo a l'habitació a quarts de sis, dormo tres hores. El programa d'entrevistes i reunions comença a les onze.

Per què tornen les tensions?

Jerusalem és una ciutat indispensable per entendre una mica més el nostre món. Amb les celebracions de l'any nou jueu després del Yom Kipur s'han incrementat les visites de jueus a l'esplanada de les mesquita d'Al Aqsa, tercer lloc més sagrat dels musulmans però també lloc on els jueus creuen que es trobava el Temple de Jerusalem. Aquestes visites de jueus a l'esplanada és considerada com una provocació pels palestins i pel món musulmà que mira per les televisions del món el conflicte com el nus gordià d'una causa presumptament més gran. Per què ara aquest repunt de violència i morts. El quadre és el següent: el procés de pau iniciat a Oslo l'any 1994 és considerat mort per la gran majoria de palestins, que estan convençuts que la voluntat del govern del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, no és la solució dels dos Estats sinó l'increment dels assentaments jueus a Cisjordània. La popularitat del president de l'Autoritat Nacional Palestina, Mahmoud Abbas, està caient i el 65% dels palestins creuen que s'hauria de retirar. Les últimes eleccions parlamentàries a Palestina es van celebrar el gener de l'any 2006 i això significa que amb la gran franja de població juvenil, el 70% dels palestins majors d'edat no han votat mai. Vaig ser observador de les eleccions de gener de 2006, recordo el matí de l'obertura del col·legi electoral a Jerusalem Est a l'edifici de correus amb Jimmy Carter liderant l'observació. Els joves palestins també segueixen, especialment per les xarxes, l'evolució de l'incendiat veïnatge a Síria i l'Iraq. Aquí encara és molt popular Facebook, molt més que Twitter, i la informació i la desinformació, la inflamació, en tot cas, flueix entre els joves. En aquesta revolta les noies palestines tenen un paper especialment actiu. La desconnexió entre la població palestina i els dirigents de Hamas i Fatah és creixent, quasi abismal. L'any 2006 Hamas va guanyar per sorpresa les eleccions. Un grandíssim error de la comunitat internacional va ser no reconèixer els resultats d'unes eleccions netes perquè el guanyador no era del grat d'occident. Aquí van començar molts dels mals. Un any després es va trencar el país entre els governs de Cisjordània -controlat per Fatah- i el de Gaza -controlat per Hamas entre el setge i el govern sota normes integristes i amb l'ajuda d'Iran i Turquia, mai oficialment reconeguda, és clar. La separació de Palestina en dues entitats ara per ara governades de forma separada i oposada és el gran argument per no convocar noves eleccions. De les moltes reunions i punts de vista que he escoltat durant aquests tres dies, em quedo amb una frase d'una jove palestina activa i allunyada dels partits: "La societat està llesta per tornar a votar, els que no ho estan són els partits que tenen por de perdre el control". Fa nou anys que no es vota. En un sopar amb parlamentaris de totes les faccions -cosa impensable fa un any- l'ocupació israeliana és el comú denominador però la por al resultat de les urnes és el que els fa dubtar de les eleccions. Quan arriba una diputada de Fatah saluda els seus col·legues i un diputat de Hamas es nega a donar-li la mà per ser dona. Coses que passen en aquest tros de terra tan volcànic. Durant el sopar ens arriba la notícia que el comitè central de Fatah ha acordat demanar a Hamas la celebració del Consell Nacional Palestí - el parlament dels palestins de tot el món- per intentar acordar eleccions abans de final d'any. Si els palestins no es posen d'acord tindran un greu problema intern que se suma al dels assentaments.

Joves amb pedres a la mà

Acabada la reunió amb el viceprimer ministre palestí em diuen que ens trobem molt a prop del check-point de Qalandiya. Els demano que ens hi acostem. Quan s'acabin les classes a la universitat, a les tres, els joves tornaran a aquest punt. Quan hi arribem uns pocs joves ja estan apilonant pedres per llançar-les contra les unitats de l'exèrcit israelià que es veuen a l'altra banda. Uns llancen pedres i ara utilitzen punyals -set apunyalaments en una setmana- els altres responen amb trets. Parem i des del cotxe - no em deixen sortir- parlo amb un grup de joves: irats, inflamats, frustrats però també desorientats en el remolí. A vegades els soldats de primera línia són els que menys coneixen les causes primeres. Al cap d'una hora, per la pantalla de la televisió, veig aquell punt en plena confrontació: neumàtics que cremen, pedres, trets dissuasius.... Més lluny que mai de la solució però més viu que mai el conflicte. Em vénen al cap les paraules del primer ministre Issac Rabin, assassinat el 4 de desembre de 1995: "Com pots aturar només amb armes milers d'ulls que et miren amb rancor fins que trobem la solució dels dos Estats?". Palestina està frustrada en si mateixa i amb els seus governants, Israel té una majoria absoluta prima del Govern -61 a 59 escons en la Knesset- que avalen la idea de no negociar amb els palestins. Tot va canviar amb l'arribada del milió de jueus provinents dels països de l'antiga Unió Soviètica.

Segona visita a la Muqata

Vaig estar a la Muqata, seu de la presidència palestina, l'estiu del 2004 pocs mesos abans de la mort de Yasser Arafat. Em van impressionar els petons rotunds i una mica humits que em va fer a les galtes, jo que aleshores era un jove poc rodat en les relacions internacionals. Hi he tornat aquesta setmana amb el president Abbas i amb una reunió dedicada als interessos que representava. Mitja hora de rellotge. Relaxat mentre al carrer continuen els incidents, explica que acaba de pactar amb el govern israelià -gràcies a la pressió internacional- que els ministres i parlamentaris israelians tindran prohibit visitar l'esplanada d'Al Aqsa per desescalar la situació. Parlem del que ens ocupa, del conflicte en general. Es fa encendre una cigarreta i pregunta pels resultats de les eleccions catalanes. Tal qual. Li dono el meu punt de vista. Després parlem un moment del Barça -diplomàcia de les camisetes firmades, mai falla.

Passeig de nit

Quan acabo l'últim sopar oficial a Notre Dame de Jerusalem -el lloc més segur de la ciutat en temps de conflictes- em recomanen que em resguardi a l'habitació. No els faig cas i camino sol a la nit de Jerusalem, entre efectius de l'exèrcit i cotxes de policia amb sirenes, fins a la porta de Damasc. Penso en moltes coses, ordeno idees, paeixo informació i també poso en perspectiva el que estem vivint i els mesos que vindran. L'any que ve, a Jerusalem.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema