Que no s'equivoqui la tropa d'opinants que té l'anomenat "procés", un eufemisme en el qual hi cap de tot i res alhora, perquè li manca reconeixement oficial per part de l'Institut d'Estudis Catalans respecte del seu concret significat i li manca, també, delimitació transfronterera, com es va veure en les darreres eleccions als Parlament de Catalunya. La notícia d'aquesta setmana ha estat que la primitiva, una borsa espanyola amb cent milions d'euros, ha estat guanyada per un català amb residència a Barcelona. No ho han estat, doncs, ni les compareixences davant el TSJC de l'antiga vicepresidenta del Govern, Joana Ortega, de la consellera en funcions d'Ensenyament, Irene Rigau, ni del president de la Generalitat, també en funcions, Artur Mas. La notícia irritant ha estat que la primitiva li ha tocat a aquest senyor i no pas a cap de nosaltres.
No pretenc desmerèixer aquelles presències en seu judicial sota imputació prèvia de suposats delictes comesos quan el 9-N, una "consulta no consulta" que ja té lloc en la mitologia catalana, perquè la causa és la política i no ho hauria de ser la judicialització interessada de la política quan aquesta no dóna resposta a un greu problema.
Els fets que es converteixen en notícia són els que porten el segell de la no quotidianitat i, efectivament, que en Mas vagi a declarar en qualitat d'imputat és noticia perquè tot és estrambòtic. Ho és des de la gestació de la consulta oficial fins anar a declarar a la seu del TSJC, passant per la reconversió de la consulta prohibida en "consulta popular", l'adjectiu que ho cobreix tot, àdhuc la desobediència de lleis i de sentències per la via de trobar un succedani i autoqualificar-se d'astut per la troballa feta.
Però, com encertadament va escriure ahir en Màrius Carol, director de La Vanguardia, el diari que acull al gran timoner de CDC, en Francesc-Marc Àlvaro, i a la seva principal propagandista, Pilar Rahola, "els nostres governants haurien de facilitar als historiadors el relat dels fets, sense buscar la inspiració dels dramaturgs de l'absurd", com ara Goethe, del qual citava el seu advertiment sobre el desbordament de la felicitat alhora que l'enlletgia per no haver advertit del sobreeiximent del disbarat, tot parlant sense anomenar-los del procés i l'escenografia muntada al voltant del "Presidentmas", en encertada fusió del llenguatge, l'autoria de la qual és de l'Albert Soler, periodista i columnista d'aquest Diari, "mentre el país està encallat com un vaixell a la sorra", afegia en Carol.
El desbordament de la felicitat entès com el camí cap a la independència i les seves manifestacions en seu parlamentària i fóra d'ella, fins avui uns permanents focs d'artifici sense cap resultat tangible, ni tan sols a les urnes del 27-S, l'escenografia que envoltà Mas quan a la seva anada i sortida dels jutjats només li faltà el segell últim de catalanitat que és la barretina al cap dels alcaldes amb vara de comandament que allí s'hi trobaren. Aspirant a convertir Catalunya en Dinamarca, segons que ens han dit, se'ls ha oblidat que mai el messianisme s'ha donat en aquella senyorívola nació-estat. És la diferència entre el voler ser i el ser. Som gent del sud d'Europa, per més que en Josep Pla, no sé si per escarni dels seus lectors somiatruites, deixés escrit que Catalunya era la continuació de la Itàlia del Nord. Ni essent veritat, que no ho és en termes absoluts, podem deixar de banda la nostra vocació natural per la tragicomèdia o per convertir en fet històric quelcom que ni tant sols s'ha donat.
La notícia de la setmana ha estat la sort d'un paio català en fer-se amb cent milions d'euros jugant-se'n solament cinc o menys. Això i que el pagador sigui l'Estat espanyol. Madrid, per ser geogràficament puristes.
Ves per on, sense soroll i sense acompanyament de dol joiós, el barceloní s'ha fet amb una suma importantíssima de diners que li pot permetre moltes coses. Per exemple, autoexiliar-se d'aquest país i fugir del dolent teatre que ens munten un pocs molts amb l'insigne col·laboració del president Mariano Rajoy, àlies l'Immobilitzat, perquè, superat el visionat del TSJC, ens arriba tot seguit el tobogan de la investidura del president de la Generalitat. Qui puja ara a l'escenari és la CUP i la qüestió de fons és no sortir del cercle viciós en què ens trobem des de fa anys. Seguir encallats.
