Eren 2/4 i mig de dos passats de la matinada, quan el llit se'm va començar a moure. Dormia, però era una tremolor tant forta que em va despertar de seguida. I al cap de pocs segons, el tro, un soroll molt impactant que venia de molt lluny. Com que fa poques setmanes ja vam sentir una detonació semblant, quan l'epicentre del sisme estava ubicat davant del Port de la Selva, doncs no em vaig inquietar massa, perquè de seguida vaig pensar que es tractava d'un petit terratrèmol i en no tenir cap altre conseqüència, em vaig dedicar a calmar el meu gosset, en Nikko, que aquest sí que s'havia espantat. Vaig sentir veus al carrer de gent que s'havien desvetllat, com jo, però que necessitaven compartir l'experiència. És el que tenen els pobles petits -la gent encara parla entre ells. Ja m'hauria agradat sumar-m'hi, però la meva veïna és una cotorra i no en tenia ganes. Al matí, els WhatsApps i el Facebook n'anaven plens. El missatge que més m'ha agradat fou una foto de satèl·lit d'Espanya, en què Catalunya havia quedat separada del continent -suposadament a causa de l'incident. «Ja està», pensava, «ja ho hem aconseguit. I aquest cop l'epicentre ha estat a Roses». I vaig fer el mateix que després de la sacsejada -vaig continuar somiant.
