Ha passat un mes llarg des de les eleccions al Parlament i Catalunya encara no té govern. Com envejo les democràcies, com ara la britànica, que dins la setmana posterior a la data electoral ja disposen de primer ministre i d'Executiu que es posen a treballar de manera immediata! Aquí no és així, malgrat que el relat històric oficial ens digui que els catalans vàrem ser els primers a disposar d'un parlament. Parofrasejant el general Sabino Fernández Campos, cap de la Casa del Rei, quan, en el marc del fallit cop d'estat del 23-F, va dir allò que ni hi és ni se l'espera. Catalunya ni disposa de govern ni s'espera que ho faci; és més, podem no tenir-ne si abans no anem a noves eleccions, atès que, com he dit en altres ocasions, la política catalana es troba instal·lada en un psiquiàtric. L'entrellat de dubtosos ingressos de la família Pujol, cada dia més gegantí, l'enrevessat resultat electoral que impossibilita una majoria estable i a més tot el que sabem (i sabrem) del finançament de CDC des que en Mas assumí la presidència de la Generalitat, ens ofereix una permanent turbulència que no acabarà fins demolir CDC i enviar Mas a casa seva.
Perquè en l'única cosa que l'Artur Mas no ens ha fallat és el seu paper d'imitador de Moisès que va teatralitzar en la penúltima campanya electoral. Moisès va portar el poble elegit per Déu fent cercles pel desert fins comptabilitzar quaranta anys, ens diu la Bíblia, i encara avui no se n'ha sortit del tot, Israel, pel que fa a la terra promesa. En Mas ha fet el mateix construint un diabòlic encerclament fins ?esca?nyar-se ell solet. Tanmateix, nosaltres tindrem la sort que l'avui president en funcions no repetirà la gesta bíblica en la seva literalitat. En Moisès va ser substituït per Déu ni que sigui per cansament d'aquest, vist que aquell no sabia cap a on anava i en Mas ho serà pels seus abans que els babaus que els segueixen s'adonin de la gran estafa realitzada en fer-los creure que un formiga pot tombar un elefant.
Fins i tot en Francesc-Marc Álvaro, el gran timoner intel·lectual del capgirament radical del meu antic partit cap a les tesis d'ERC, el qual l'ha portat cap al seu desballestament, diu ara que en Mas fa més nosa que servei, mentre la Forcadell, es permet el luxe de dir que «ningú no és imprescindible» moments després se ser investida presidenta del Parlament gràcies als vots d'en Mas i de CDC, entre d'altres.
Objectivament, el més peremptori, avui, és tenir govern i el més accessori és qui el comanda, i, per tant, tenen raó l'Àlvaro, la Forcadell i el mateix Junqueras. Ho dic perquè, com diu l'amic Lluís Foix, «les persones canvien, les ambicions s'esfumen i els protagonistes són igualment efímers». Els resultat electoral va ser netament distint a l'imaginat per CDC, ERC i les monges. Ja ho va ésser l'any 2012, quan les enquestes donaven la majoria a CiU mentre que les urnes varen treure a Mas una dotzena de diputats. Però ni així n'aprengué, perquè quan un està enamorat de si mateix mai no es mira al mirall, ni tan sols quan s'afaita. Aquest és el gran defecte d'en Mas. Aquest i no acceptar que Catalunya sigui plural, que les eleccions han donat un empat tècnic entre secessionistes i unionistes amb lleuger avantatge per a aquests i que l'elecció de president i la formació d'un govern passa pel seu sacrifici en l'altar del procés. Un enfocament igual o pitjor a fer-se trampes jugant al solitari. Es cau en el parany de la propaganda construïda al damunt de la mentida, mentre que l'efervescència dels sentiments no pot amb la realitat complexa que han signat els electors.
Com que l'aritmètica parlamentària és hostil a la investidura d'en Mas i la presumpta corrupció de CDC i de gent que l'ha envoltat últimament apareix cada vegada menys presumpta i més verídica, no cal ni plantejar-se a aquestes alçades allò de «salvem el soldat Mas», sinó entonar novament aquella antiga cançó de La Trinca titulada El Califa.
Sí, la que parla d'allò tan lleig que al poble el donin pel sac, després d'autointerrogar-se ingènuament (o no) amb un «Ep! I el poble?», per finalitzar amb cita de les conferències de sant Vicenç de Paül. El subjecte passiu serà en Mas i la destrucció de CDC. Tot sembla que el futur passa per aquí. Catalunya és un videojoc al·lucinant.
