Que els vins amb denominació d'origen Empordà hagin triplicat les vendes en deu anys i que es puguin trobar a quaranta-tres països és una notícia magnífica que fou donada pel Diari de Girona el proppassat dimarts en portada i explicitada en les seves pàgines interiors. Si hi sumem que els cellers s'han duplicat i que tant la guia Parker com la Peñín, de reconeguda solvència ambdues, reconeixen l'excel·lència dels vins i en situen un bon nombre entre els més ben puntuats del món sencer, tenim com a resultat l'existència de bons auguris per als caldos empordanesos, que són els nostres.

Recordo amb agraïment que els meus tres principals introductors en la producció vitivinícola de l'Empordà foren Eduard Puig i Vayreda, Marià Lorca i Bard i Amadeu Miquel i Ballart. Parlo d'uns trenta anys enrere o més i dic que el primer fou l'inductor de la gran revolució de les cooperatives, massa i tristoies, que malvivien i anaven fent sense ocupar-se ni de la millora dels seus vins i encara menys, de la seva comercialització; el segon, el gran ambaixador dels mateixos en la seva qualitat d'alcalde de Figueres, cosa que no es pot reduir a dues jornades d'exposició a la rambla; i, el tercer, per moltes coses, essent la menys coneguda el fet de negar-se a beure vins d'altres llocs geogràfics mentre «escridassava» els restaurants que no tenien vins empordanesos a les seves cartes. Al costat d'aquests tres prohoms, la família Suqué-Mateu i la família Oliveda, productors de vins i caves que s'havien fet un lloc en un món tremendament competitiu i quasi en solitari maldaven per preservar el territori empordanès com a referència història obligada pel que fa al resultat final del raïm. De ben segur que em deixo noms propis o empresarials, la trajectòria dels quals també mereix ser esmentada, però el desconeixement o la memòria sempre et traeixen en el moment de destacar els pioners.

En la història dels temps, els vins empordanesos foren i han estat majoritàriament d'aquells que s'anomenen «a granel»; és a dir, mancats de senyes d'identitat i amb un «surti com surti» a les seves espatlles pel que fa a la seva qualitat, pendent sempre de les collites com a gran i recurrent excusa. Recordo que a casa, quan durant la meva infància i més enllà, la mare el comprava a «la plaça», entesa com el mercat diari, i sempre de Calonge, que ha estat el vi de referència per a tot el Baix Empordà, sigui dit de passada.

Recent casat vaig tenir l'ocurrència, com es diu ara del conjunt de la praxis política catalana, de comprar un parell de bótes en les quals emmagatzemava vi comprat a la cooperativa de Capmany, cap a on ens desplaçàvem la meva dona i jo en uns temps en què el cellers familiars de la Colònico dels romans quasi estaven en extinció.

Perquè si la història de la Humanitat es pot explicar sota el prisma d'un constant teixir per desteixir o un fer per desfer, la particular del vi empordanès també pot explicar-se pels seus alts i baixos, al costat mateix de no pocs defalliments que s'emportaren vinyes, petits elaboradors i algun atrevit comercialitzador que de mercat en mercat anava. Tanmateix, el seu llinatge es remunta àgil pels segles i els mil·lennis, les diferents civilitzacions que s'han donat a tot l'Empordà i òbviament tenint la Mediterrània com a patrona i la tramuntana com la sal i el pebre que distingeix els seus caldos, expressió de vida originada en hectàrees de terres dominades per la pissarra.

Els cellers empordanesos han incorporat una nova generació -si és que abans n'hi havia- d'enòlegs al costat de viticultors amb bona formació i capacitació. Molts d'ells són néts de productors de vi «a granel», com en dèiem, que han tornat a creure en els raïms i les seves possibilitats gairebé infinites. És bo que sigui així i encara més bo que una terra de vins, com ara l'Empordà, segueixi essent terra de vins, comptabilitzant-se una mitjana anual de 60.000 hectolitres. Felicitem-nos.