La caverna dels ratpenats de l'Alta Garrotxa

El 2006, quan van començar els estudis, el primer que varen fer va ser visitar les cavernes. «Les coves de l'Alta Garrotxa són relativament petites, no massa profundes», explica Xavier Puig (tècnic de Galanthus i expert en ratpenats). «El procés de les estalagmites i les estalactites hi està força aturat per causa de la manca d'humitat». No hi ha la pluviometria que permet les infiltracions de sals calcàries que provoquen les prominències allargades al sostre i al sòl de les coves. «Són unes coves d'aspecte sec», defineix Puig. Una altra cosa és la caverna de la serra de Corones. «És gran -diu- i ho demostra el fet que té interès espeleològic». Recorda: «S'hi entra per un tub sec i llarg, després d'una caiguda de pocs metres s'arriba a tres naus estretes i d'uns 15 metres d'alçada». Dins -segons ell-, s'hi pot veure una part de les colònies de ratpenats penjades. «Són com unes boletes de pèl penjades al sostre o unes formes similars a les pinyes», explica. Això no obstant, no tots els ratpenats se sostenen al sostre, sinó que molts estan amagats dins de les petites cavitats formades a les parets. «Hi havia 3 espècies penjades al sostre, però en realitat la cova acollia més de 13 espècies», precisa Puig. Els ratpenats passen gran part de la seva vida penjats al revés. És possible perquè les potes els han experimentat una inversió de 180 graus en la seva posició en relació amb la dels humans. Quan estan penjats, el seu pes exerceix una tracció sobre el tendons que manté les urpes en posició d'enganxada. També tenen el sistema de reg sanguini adaptat a la posició invertida. Enmig de les tenebres, al terra es pot veure el rastre dels animals. «És el guano -assenyala -, l'excrement ric en fosfats dels ratpenats».

Sobre la reacció dels ratpenats a la presència dels humans, explica: «Si estan en un sostre prou alt i se senten segurs no es mouen, però s'ha d'anar amb compte». Si la cova no és prou gran, s'inquieten i s'espanten. Això no obstant, no ataquen mai la gent, «perquè - indica- no tenen res a pescar-hi». És a dir, són uns animals molt petits per enfrontar-se a una persona. El que sí que fan és estirar el coll per mirar o moure les orelles com els conills per captar la fressa. Segons ell, les creences que es posen al damunt dels cabells de la gent són falses.

Es tracta d´un supòsit que sí que és cert en les tres espècies de vampirs que viuen a les parts tropicals de Sud-amèrica. És a dir, els ratpenats que mosseguen i veuen sang nomes són a Sud-amèrica i representen 3 espècies de les 1.200 de ratpenats que hi ha al món. Puig també va defugir la creença de la transmissió de la ràbia. «No s'ha donat mai la transmissió de ràbia dels ratpenats als humans a la península Ibèrica», explica. Prossegueix: «En molt poques ocasions ha passat al nord d'Europa».

Els ratpenats de l'Alta Garrotxa no tenen ullals, però sí una dentadura preparada per menjar els insectes que cacen al vol i per trencar la closca dels escorpins i escarabats que cacen al terra. «Són unes dents similars a les de les mussaranyes, els talps, els eriçons; mamífers que també s'alimenten d'insectes», compara Puig. Pel que fa al nombre de ratpenats que hi pot haver a la caverna de la serra de Corones, enumera: «Centenars, però possiblement no arribin a milers». A l'època d'aparellament, la cova acull ratpenats d'un radi molt ampli. Són promiscus, tant les femelles com els mascles aprofiten per aparellar-se amb el màxim d'individus possible. Abans d'aparellar-se deixen anar un senyal en forma d'un espetec quasi inaudible per a les persones. Sempre s'aparellen amb individus de la mateixa espècie. «Ha aparegut algun híbrid - assenyala Puig-, però jo no n'he vist mai». La cria la fa la femella sola. Primer porta els petits penjats de les mamelles i després els deixa penjats al sostre o amagats a les fisures de la cova. Els joves s'apilonen en grups per estar més calents. D'altres mamífers com els porcs senglars fan el mateix.

Quan són grans, surten a l'exterior a caçar. S'orienten per ultrasons i també veuen en blanc i negre. En tot cas, poden volar baixos i a gran velocitat enmig de la nit, cosa que els fa imperceptibles per les preses. Els ratpenats devoren tot el que troben en el seu vol i representen una garantia a l'hora d'evitar plagues d'insectes És a dir, són un bé pels boscos i per l'agricultura. Els biòlegs de Galanthus aprofiten les sortides nocturnes per atrapar-los amb paranys en forma d'arpa. Presos, els ratpenats es belluguen una estona i cauen en una espècie de galleda. Quan detecten que no es poden escapar estan quiets. Per agafar-los -segons Puig- els biòlegs porten guants-. «Perquè - raona- amb les dents et poden fer sang».

Puig explica que els estudis han determinat que hi ha espècies que no estan en perill d'extinció però d'altres sí. Les que estan en perill són les que depenen dels arbres vells. Per exemple el ratpenat de Bechstein (una espècie amenaçada de conservació prioritària en àmbit europeu). Segons Puig, el Bechstein necessita les fissures de l'escorça dels arbres, sobretot dels roures, per amagar-se. Galanthus va descobrir el 2007 la presència del Bechstein a l'Alta Garrotxa i va ser la primera localització a Catalunya. En el 2015 també van trobar el ratpenat de bigotis. És l'espècie més petita del seu gènere. Els seus amagatalls preferits també són els forats dels arbres, les esquerdes de les roques i les coves.

El ratpenat s'ha d'amagar perquè si bé és un dels animals més poderosos del regne de la nit forestal, no és el rei de les tenebres. Ell, un volador tan ràpid, també té els seus depredadors. Els mussols i les òlibes l'esperen a la sortida de les coves i no el deixen anar com els biòlegs, i és mengen els diables alats com si fossin simples talps.