«Senyors, estic fins als collons de tots nosaltres»

15.11.2015 | 07:10
«Senyors, estic fins als collons de tots nosaltres»

El títol d'aquest article va entre cometes perquè no és meu. L'he manllevat d'Estanislau Figueras i Moragas, polític català, barceloní per més senyes, primer president de la I República Espanyola, que ocupà el lloc de màxima responsabilitat de l'Estat quan Amadeu de Savoia, el monarca importat d'Itàlia, tip dels espanyols, se'n va tornar al seu país, sense que la Història reculli un lògic «espanyols, aneu a fer punyetes!». El llegat del rei al president republicà estava farcit d'impossibles. Des de les intrigues polítiques del Madrid d'aleshores fins a les vel·leïtats independentistes de Catalunya -la rauxa sempre ha estat present-, passant per les tesis federalistes d'un altre català, Pi i Margall, aquest de Reus, que es confrontaven obertament amb el centralisme i el jacobinisme heretat dels Borbons. El president Figueras, que havia superat nombrosos intents de cop d'estat en menys de cinc mesos, tip i fart, ambdues coses, de tot plegat, en Consell de Ministres celebrat el dia 9 de juny de 1873, s'aixecà de la cadira i bufetejà els seus ministres amb un «Señores, voy a serles franco: estoy hasta los cojones de todos nosotros». Tot seguit va abandonar el saló i agafà el primer tren direcció a França. El va substituir el federalista reusenc que acabà com va acabar: assassinat. En Figueras va tornar anys després, però només per passejar-se per la Diagonal de Barcelona o el Passeig de la Castellana de Madrid, mentre Espanya, com també Catalunya, seguien amb els seus espasmes sense aixecar cap.

Han passat molts anys. Els temps són uns altres, però la política s'ha tornat novament miop. Allí, a Madrid, i aquí, a Catalunya. Ha retornat la bogeria col·lectiva per substituir el seny i fer impossible el diàleg que segueix a tota confrontació ideològica si la causa comuna és (hauria de ser) l'interès general. Tots presumeixen de tenir la raó absoluta i, per tant, ni tan sols prenen un cafè amb l'adversari per obrir joc. S'han enterrat - qui sap, si definitivament- l'entesa i la concòrdia, pilars de l'actual estat de les coses: Espanya s'ha modernitzat i europeïtzat i Catalunya disposa del major autogovern de la seva mil·lenària història. Aquestes dues realitats són fets incontrovertits, però aquí i allí s'entesten a muntar l'escenificació típica d'un duel entre cavallers: sempre ho és a mort. Sembla que el destí històric comú sigui la imbecilitat de la baralla permanent.

Com ha dit recentment Pilar Rahola, oracle indiscutible de l'Artur Mas, «tenim una tendència natural a enfangar-nos en el nostre propi fang». Ho va publicar dimarts passat a La Vanguardia, es referia naturalment a la «moció de la desconnexió» que aprovaria el Parlament en hores i just una setmana després que a RAC1 digués que «tenim una merda de polítics» (en referència exclusiva als catalans) i vaticinés que «farem el ridícul més gran», com així ho va recollir Diari de Girona, fins a confessar a 8TV que «no hi entenc res» i «estic desconcertada amb el meu propi president». Si cito la Rahola és amb el propòsit de respectar l'ortodòxia oficial dominant que els independentistes són els únics que tenen raó, i la Pilar n'és una d'elles.

Es pot acceptar que la sentència recaiguda sobre l'Estatut d'Autonomia que impulsà el president Pasqual Maragall ha tingut més efectes negatius que positius. Però d'aquí a dir, una majoria del Parlament, que les lleis espanyoles, com també les sentències, s'han de desobeir, no hi ha un pam de distància, sinó tot un continent i més. Hi ha una declaració de guerra ni que sigui sota disfressa jurídica. La coalició vencedora, JxSí, s'ha agenollat davant la minoria més minoritària sorgida de les urnes, la CUP, i ho ha fet a canvi de res, puix no ha aconseguit la investidura d'en Mas. Això és per nota perquè és una infinita estupidesa la causa de la qual descansa, com diem els guixolencs, en un «burro entonat». No hi ha ningú a CDC, ERC o entre la resta de diputats de JxSí que tingui dos dits de front. Els fets diuen que no. Ens hem instal·lat en la gestió de la incompetència. Això és fer el ridícul, com deia el president Tarradellas, i és anar rumb a la irrellevància com a país. Som la rialla de la Unió Europea.

Sempre que passa una cosa com aquesta, hi ha qui es pregunta pel culpable d'aquesta pàgina d'indignitat que el Parlament de Catalunya acaba d'escriure. No cal pensar-ho per respondre. Ja ho va fer el meu antic convilatà Gaziel d'una vegada per totes: «Els culpables del que passa a Catalunya som els catalans. Els partits que ens han representat, i nosaltres que els hem induït a fer-ho tan malament. I això és tot».
Més clar, l'aigua. Pobra Catalunya! Sempre pensant a tombar un elefant essent només una formigueta inaplicada. No n'aprendrà mai ni que un sacerdot exorcista foragiti els seus dimonis. Tragèdia. Tanta que, en matèria de política, jo m'abstindré de parlar-ne d'ara endavant. Vull fer de Josep Pla: anar a la processó del meu país només amb un misto. S'han acabat els ciris i les candeles. Prou!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema