sadomaso soraya

Soraya Sáez de Santamaría no és una política de llarga vocació ni de militància històrica. Quan vaig arribar al Congrés dels Diputats el 2004 ella anava a la llista per Madrid en un lloc en què no va resultar electa. Només quan va dimitir Rodrigo de Rato y Figaredo -l'home que no va saber parar i viure i va començar a depravar- per anar a Washington aleshores va entrar l'advocada de l'Estat aplicada i de cintura política d'elefant. Tres anys abans havia entrat a la Moncloa com a vocal-assessora del vicepresident del Govern del moment, de nom Mariano Rajoy. No tenia militància política ni compromís polític previ. No se li coneix cap article de pensament polític ni activitat cívica en l'època universitària. Soraya recita de memòria la Constitució i dicta lleis que la desfiguren però no sap del fil de les coses de la política.

Aquesta setmana Soraya segurament ha fet l'espot de campanya del PP per recollir vots a les Espanyes i perdre'n a cabassats a Catalunya. Ha anunciat que "graciosament" l'Estat obre l'aixeta a les finances de la Generalitat perquè el Govern català compleix "los requisitos" de no destinar diners a "actividades soberanistas". Se li va escapar el somriure de conillet per sota la boca i el gest autosuficient de qui vindica generacions d'alts funcionaris de l'Estat que saben posar els catalans "en cintura". Soraya ha jugat a la humiliació per guanyar vots en vistes al 20-D. Soraya sap que tot era teatre: mai la Unió Europea deixaria que les finances d'un Estat membre no donessin solvència a totes les administracions. Soraya sap que aquest "crèdit graciós" no és res més que els diners d'una fiscalitat i un sistema de finançament asfixiant per a Catalunya.

La portaveu sap que això passa cada any en l'últim trimestre però que aquest any s'hi havia de posar més pa que formatge. Soraya s'ha rigut d'un economista de prestigi internacional com és Andreu Mas-Colell i ha tirat benzina a la política seriosa que toca administrar després del 20-D. L'Estat en funcionament. Cap català, sigui quin sigui el seu pensament polític, no pot estar orgullós de la temerària seguretat colonial del govern d'Espanya que a Catalunya quedarà a prop de ser extraparlamentari.

els números del pp

Catalunya elegeix 47 parlamentaris al Congrés dels Diputats i 16 senadors. El Partit Popular ha decidit, de totes totes, perdre massivament els suports electorals a Catalunya per guanyar-ne en altres parts del mapa electoral espanyol. El PP tindrà zero senadors per Catalunya i entre tres i quatre diputats, no pas més. Tres o quatre de 47. L'estratègia del PP, un cop més, passa per atacar les institucions d'autogovern catalanes i l'aspiració de la majoria dels catalans, de pensament i procedència ben diferents. Ja ho van fer amb els 4 milions de firmes contra l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006.

Amb això compten guanyar les eleccions però si compten governar amb Ciudadanos no cal ni dir que queda el ?ter?reny abonat pel creixement del sobiranisme a Catalunya, a mig termini, i la desafecció que ja està instal·lada. Avui és un dia que alguns veuen molta boira arreu per escatir el futur polític i institucional del país. Però les coses es tornaran més senzilles en poc temps.

una conversa inspiradora

Aquesta setmana que s'acaba he tingut l'oportunitat de parlar amb Alex Salmond per motius que ara no vénen al cas. Era la primera vegada que hi parlava, no ens coneixíem. Sortir del remolí a vegades ajuda a veure-hi clar. Conclusions: el sobiranisme a Catalunya ha arribat en forma d'espai polític majoritari per quedar-s'hi. El sobiranisme té la força per guanyar eleccions i governar però només té la força de les urnes, ara per ara, per iniciar un procés cap a un referèndum d'autodeterminació. Les urnes del 20 de desembre donaran o restaran suport a aquest camí.

Quan el Partit Nacionalista Escocès va arribar al poder ho va fer amb menys suport del que va aconseguir el sobiranisme català el 27 de setembre. No va ser fins quatre anys després que Salmond va aconseguir la majoria absoluta. Després va poder negociar un referèndum amb Londres, que va perdre per 10 punts i ara el Partit Nacionalista Escocès està en molt bones condicions per guanyar per majoria absoluta les noves eleccions parlamentàries escoceses del maig de 2016. I la confiança en els promotors del No a Escòcia ha perdut enters pels incompliments de la devolution promesa pel primer ministre David Cameron i mai acomplerta.

A Catalunya el sobiranisme continuarà essent l'espai central de la política que ara neix. Aquests dies només tenim la tensió no resolta de com seran els ritmes de l'evolució, si ràpids o a mitjà termini. A Escòcia la unitat sobiranista és màxima al voltant d'un partit. Aquí vam aconseguir una unitat encomiable però en un dels moments que podrien ser més àlgids de la nostra història per continuar endavant, no és segura la resposta d'uns pocs que confonen i entrecreuen l'agenda nacional i la lluita de classes. Aquí estem.

En tot cas, la conversa va ser molt inspiradora. Alex Salmond va ser primer ministre d'Escòcia entre 2007 i 2014. El va substituir Nicola Sturgeon, que manté el sobiranisme en unes quotes de popularitat altíssimes. Ara Salmond és un diputat popular en la defensa dels interessos dels escocesos a Londres i en algunes institucions europees.