El sector públic i les targetes de crèdit

21.12.2015 | 07:18
El sector públic i les targetes de crèdit

«Seria bo que tant l'administració de l'Estat com les administracions de les CCAA i dels ens locals es retiressin elegantment i silenciosament d'aquest precipici de temptacions»

La comercialització de les targetes de crèdit no resultà fàcil per a les entitats bancàries que promocionaven aquest tipus de compra sense bitllets i monedes. La resistència vingué del comerç tradicional, genèticament acovardit davant tota mena de canvis. Però també és cert que, superada la lenta etapa d'incursió en el mercat, el seu ús s'ha generalitzat. De l'àmbit personal i/o familiar es passà al d'empresa privada, reservant-se a la propietat i/o alta direcció de la mateixa. Avui són molts més els que disposen de targetes de crèdit que els portadors de diner en efectiu important. La targeta s'ha convertit en la nova moneda.
Ja fa alguns decennis que les targetes de crèdit entraren en el sector públic. El seu ingrés en aquest gran pastís econòmic fou per dalt: El càrrec públic més important de l'organisme. D'aquesta manera, es digué a títol de motivació tècnica-legal, no s'han de fer bestretes des de tresoreria a justificar després contra factura oficial. Amb el temps, altres càrrecs públics disposaren també de targetes, com igualment alts funcionaris. De la institució pública es passà, més tard, a l'àmbit de les empreses públiques i altres ens, l'anomenada «administració invisible». Avui la targeta de crèdit és gairebé quelcom inherent als instituts públics i públics-privats.
El mal ús o l'ús indegut, fins i tot delictiu, de les targetes de crèdit va saltar a l'opinió pública quan l'enderroc de Caja Madrid. No és que abans no s'haguessin donat situacions similars, però l'atenció mediàtica d'aquest cas va fer entrar a totes les llars espanyoles allò de les «targetes opaques». Ho eren en la mesura que no estaven sota cap tipus de control i que ni tan sols eren complements de sous o de dietes. Ni el Banc d'Espanya ni menys Hisenda en sabien res i, per tant, des del president fins el darrer dels alts directius, inclòs tot el consell d'administració, disposàvem de dos tipus de targetes de crèdit: Aquelles que anaven contra la pròpia caixa que les havia emès en qualitat de despeses de representació i aquelles altres que també anaven contra la caixa d'estalvis, però usant un circuit absolutament obscur. Des de meuques fins a regals de joieria, passant per compres al supermercat de la cantonada, els costos eren engolits per la claveguera creada amb aquesta finalitat.
Ara hem sabut que això de les «targetes opaques», és a dir, sense control posterior de la despesa feta, no ha estat pràctica presumptament delictiva de Caja Madrid, sinó que també del director de l'ens públic de televisió de Castella-La Manxa sota la presidència de Dolores de Cospedal (PP), el qual sumava al seu sou anual de 120.000 euros, altres 2.850 euros mensuals de mitjana multiplicat per dotze, els quals obtenia a través de caixer automàtic. L'actual president autonòmic, Emiliano García-Page (PSOE), ha fet retirar totes les targetes de crèdit, inclosa la seva, lliurades als alts càrrecs i funcionaris del seu govern i a alts directius d'empreses públiques, i ha encarregat l'elaboració d'un projecte de llei que prohibeixi aquest mètode de pagament, siguin quin sigui l'objecte del mateix.
Seria bo que tant l'administració de l'Estat com les administracions de les CCAA i dels ens locals es retiressin elegantment i silenciosament d'aquest precipici de temptacions. També totes les Institucions i tot el sector empresarial públic. En una «democràcia declarativa» com la nostra, no val invocar el principi de transparència com a remei per expulsar la corrupció si després es mantenen les targetes de crèdit. I si comencéssim per retirar les temptacions i així evitar el pecat?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema