Ahir, precisament ahir, es complien 26 anys de la mort de Samuel Beckett, l'escriptor que entre tanta obra mestra va deixar per a la posteritat aquesta frase que signarien els mateixos Coelho i Bucay, i que Déu em perdoni per comparar-los al mestre irlandès: «És igual. Prova-ho una altra vegada. Fracassa una altra vegada. Fracassa millor». En la rifa de Nadal molts són els que fracassen i ja es preparen per fracassar millor la propera vegada, per alguna cosa es diu que la loteria és l'impost que ?paguen els ignorants en matemàtiques.

Un passeig matiner per un barri perifèric posa de manifest que els intents que els catalans desconnectem de tot el que tingui a veure amb Espanya piquen en ferro fred com a mínim en qüestió de loteria nadalenca. Serà que Justino és més atractiu que Punset -no diguem ja que el capgròs esperpèntic que simbolitza la nostra Grossa- o serà que les tradicions són les tradicions, però almenys en el barri que trio per fer el seguiment del sorteig no hi ha un sol bar sense la cantarella dels nens de San Ildefonso sortint de la TV i trepanant el local. Als barris benestants poden dedicar-se en exclusiva a la Grossa i fer país, però aquí les oportunitats, quan passen, s'agafen del ganyot sense mirar si són patriòtiques o no.

Decideixo entrar en un que es troba davant d'una oficina bancària, per si és cert que diner crida diner. El local podria ser ben bé el que Justino triaria per oblidar la seva miserable jornada laboral a base de tintorro barat. Sembla regentar-lo una parella de mitjana edat que no es dirigeix paraules ni mirades, cosa que em fa pensar que són matrimoni. A la paret, un escut del Granada C.F. parla a les clares de la filiació balompèdica del feliç marit, uns quadres ho fan del seu inexistent criteri artístic i una lleixa amb una col·lecció de molinets de cafè en miniatura ho fa de la seva raresa, a la vegada que aconsella no entaular-hi discussió sota cap motiu. Agafo lloc en una taula al costat de sis homes d'edat avançada que s'estan ficant entre pit i esquena racions de sardines fregides, pilotilles de carn i pebrots farcits, tot acompanyat de pa i regat amb vi blanc. Es tracta només del primer plat, al cap de poc vindrà el seguidor del Granada i dubtós crític d'art a portar-los espatlles de xai banyades en salsa que vessa dels plats. Són les deu del matí.

Mentre el colesterol s'acumula a la taula del costat, a la meva hi descansa un simple tallat i una magdalena, fet que no contribueix que em miri amb més simpatia el col·leccionista de molinets en miniatura. A la resta de taules uns quants parroquians devoren entrepans consistents, dels que només se serveixen als extraradis de les ciutats. Tothom, inclús els sis candidats a infart fulminant, està absort en els seus quefers -uns devorant viandes, els altres llegint el diari, jo prenent nota de tot- mentre la cançoneta dels pobres orfes exerceix de banda sonora, suposant que encara siguin orfes els nens de Sant Ildefons en uns temps que res és el que sembla (en cas que ho siguin: per què quasi tot són nenes? Només es queden orfes les femelles, en aquest país?). Els parroquians només aixequen el cap quan el canvi en l'entonació i la repetició del que ja ha sigut cantat indiquen que hi ha hagut premi. Com que mai toca, al minut reprenem les activitats, lectores uns, mastegadores els altres, escriptores jo.

No seguia aquest sorteig des que de petit em vaig apuntar amb un company en un concurs de pessebres, que construíem a casa seva. La seva mare, portera d'un immoble, tenia el televisor a tot drap potser confiant que a més decibels més fortuna. Mai va deixar de ser portera. Tampoc no vam guanyar el concurs de pessebres però vam contribuir a buidar tot un bosc de molsa.

Poques coses han canviat des d'aquell dia, si de cas que la tele ara és en color i també hi ha nens de color. De color negre, vull dir. I sobretot, que a la part inferior de la pantalla hi surten missatges enviats pels televidents en què expressen què farien si els toqués el gordo. «Una casita en el campo y con lo que sobrase me pagaría la universidad», escriu una senyora, potser la mare del meu amic que encara vol deixar la porteria. «Creo que si me toca no viviría para contarlo», escriu una altra, pessimista per naturalesa que és d'esperar no hagi comprat cap dècim per no córrer riscos.

A mig matí desisteixo. Sé matemàtiques. Vaig a pagar. Darrere la barra m'observa una ampolla de vi abillada amb vestit de faralaes, uns xoriços penjats d'un clau i la figura d'un sant amb corona i tot, el braç enlairat del qual, que assenyala al cel, és utilitzat per sostenir un llevataps de fusta amb forma de membre viril. Surto al carrer tan pobre com he entrat. Els sis homes comencen les postres mentre esperen els carajillos.