El bàsquet i la mirada de ramon sitjà

28.12.2015 | 07:07
El bàsquet i la mirada de ramon sitjà

«Vaig conèixer Sitjà com a entrenador del Sant Josep cap a finals de la dècada dels seixanta del segle passat. Compaginava els meus estudis amb la meva fallida vocació de periodista en qualitat de cronista esportiu»

Com ens recordava Jordi Roura a les pàgines esportives del Diari de Girona el passat diu?menge, el bàsquet va néixer a Estats Units d'Amèrica a finals del segle XIX i, com tantes altres coses que d'allí s'expandeixen, arribà a Europa via París. Van caldre unes dues dècades per aterrar a Catalunya i menys d'altres dues per arribar a la ciutat de Girona de la mà dels col·legis dels Maristes i de La Salle, els pioners d'aquest esport a la ciutat dels rius i de les flors.
Un llibre escrit pel periodista Josep Guardiola la font del qual és Ramon Sitjà, la memòria històrica del bàsquet gironí, feliçment entre nosaltres, en repassa els orígens fins gairebé arribar a l'actualitat, i fou presentat aquest dimarts al saló de descans de Teatre Municipal de Girona. La ploma del primer i el fons documental i la retina del segon varen saber conjuminar-se per oferir-nos el relat cronològic d'aquest esport que, molts anys abans de l'arribada dels pavellons, es va practicar en pistes de sorra i en pistes de ciment, les dues al descobert, de la mà de vocacionals, jugadors i directius, sense l'existència i la perseverança dels quals no podia haver-se escrit aquesta història d'autèntics maldecaps.
Vaig conèixer Sitjà com a entrenador del Sant Josep cap a finals de la dècada dels seixanta del segle passat. Compaginava els meus estudis amb la meva fallida vocació de periodista en qualitat de cronista esportiu de Los Sitios i del setmanari Àncora a la meva ciutat nadiua, Sant Feliu de Guíxols. L'equip local -avui caic i demà m'aixeco- jugava a la mateixa lliga del Sant Josep, fundador del qual n'havia estat en Sitjà, al costat de mossèn Francesc Puig, el rector de la parròquia del mateix nom, i d'altra bona gent, amants tots ells del bàsquet i persones altruistes, exemplars, entre les quals el recordat Mateu Pell, home clau en l'expansió d'aquest esport a tota la província des del seu estat major de la Federació de Bàsquet de Girona, integrat per ell i una secretària sense sou.
En Sitjà era -i segueix essent, ben segur- un home apassionat. Tant ho era que podia dirigir el seu equip, moure's com un molinet al so de la tramuntana, escridassar l'adversari i engaltar-li alguna sonora protesta a l'àrbitre de torn. Tot alhora. Avui no aguantaria a la banqueta ni un minut perquè expulsat seria, però aleshores, essent tots uns sacrificats aficionats de l'esport i coneixent el seu tarannà, li costava molt a l'home amb camiseta negre ensenyar-li la targeta. En Sitjà era en Sitjà. De fet, en Sitjà era molt Sitjà, raó en base a la qual mai no va estar d'acord amb les cròniques que un servidor signava i, sospito, que tampoc amb cap de les firmades per altres companys. Com si anessin a portada i donessin la volta al món, així se les agafava en Ramon.
Quan el C. B. Sant Feliu de Guíxols aconseguí la seva estabilitat per mitjà del Club Nàutic, aleshores encapçalat pel senyor Joaquim Rodríguez, president al seu torn del Picadero, J.C. de Barcelona, desaparegut fa molts anys, però llavors la primera potència del país en matèria de bàsquet -baloncesto, amb accent català, li dèiem-. Conscient que el Club Nàutic era un foraster malgrat portar el nom de la ciutat, va cedir-li l'equip sencer de júniors. Sota la batuta d'en Jordi Tobias i d'en Pepín Pi, entrenador i delegat, respectivament, del Nàutic, aquest convertí la lliga en un passeig triomfal sense perdre ni una vegada. A la pista del Sant Josep, finalitzat el partit, en Sitjà, anímicament enfonsat, em va deixar anar un «noi, és impossible guanyar-los, però que consti que jo no em rendeixo». Foren els meus tres segons de glòria davant aquell home immens que era i és en Ramon Sitjà, perquè aquella vegada no em va fer la contracrònica habitual movent els braços com els molins del Quixot mentre m'anava puntualitzant el que havia escrit feia mesos usant la seva prodigiosa memòria. Quants Sitjà no ens manquen avui arreu del país!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema