M'ha vingut al cap

Pocs dies després de les eleccions del 20 de desembre que van suposar la meva reelecció com a parlamentari i la victòria, treballada i dificultosa, de la llista que encapçalava, hem arribat a la pau del camp de l'Empordanet i el cor i el cervell s'han esponjat una mica. Com que el cervell té estranys mecanismes de posar en relació paisatges, moments i sentiments....m'ha vingut al cap una cançó de Raimon, "Animal d'esperances i memòria", que he escoltat mirant la llum d'una tarda senyorívola sobre els camps ordenats d'aquesta terra propera i abastable. I he pensat que, resseguint la lletra de la cançó, ja puc descabdellar el que ?se?gueix.

La campanya més difícil

Amb un grup extraordinari d'homes i dones que m'han ajudat -i que molts d'ells no han sortit a les fotos- hem pogut fer el do de pit i guanyar les eleccions a la demarcació de Girona en les circumstàncies més difícils: la irritació d'àmplies franges del catalanisme per la incertesa durant més de dos mesos de la investidura del president de la Generalitat, un nom nou que vist a pilota passada ha confós a molts i no ha ajudat a quasi res i la perplexitat per la curta durada de la unitat sobiranista al voltant de Junts pel Sí. Ara que ja ha passat la campanya ho puc dir clarament: quin gran error que CDC, ERC i el gruix d'independents que van fer costat a Junts pel Sí no hagin estat capaços de repetir la fórmula per les eleccions generals. Amb la unitat del sobiranisme, la lectura dels resultats a Catalunya hauria estat del tot diferent, i també a nivell internacional. Però el tango és cosa de dos i quan un no vol ballar... l'altre no insisteix molt perquè no li quedi cara d'estúpid. No hi hem guanyat per separat, hi hauríem guanyat molt junts. I no cal insistir en qui no ha volgut repetir la unitat. És prou sabut. Remor d'una ambició que en les properes hores veurem quins camins agafa.

Negaré decepcions, continuaré esperances

Aquest és un vers de la cançó de Raimon que em ronda pel cap. Una campanya electoral és un moment per veure amb tota la seva nuesa les fortaleses i les debilitats d'un espai polític i d'una maquinària electoral. Només deixaré escrites dues idees: ens hem dedicat tant a El Tema que hem descuidat la vessant ideològica -àmplia, de confluència entre liberals, social-cristians i socialdemòcrates- del projecte i hem deixat desengreixar la maquinària amb la llei de les responsabilitats difuses i demanant a qui no en sap responsabilitats que corresponen a uns quadres polítics descapitalitzats. Tot això és cuina interna, disculpin. Però en aquesta tarda de cel clar m'agrada ordenar-me les idees començant pel que he vist al mirall. A l'espill també hi he vist un espai polític que existeix, que s'ha de revigoritzar i que la construcció de l'avinguda central del sobiranisme tranquil i sensat respecte a la força i els propòsits depèn dels passos a fer en les properes setmanes. No hi ha temps pel descans. Temps trepidants. Temps potser per urnes, potser per fer un espai polític central de nou reagrupament i democràcia interna radical, d'idees i de sintonia amb una societat nova. Avui, amb una orella posada a Sabadell és mal dia per dir res més. En tot cas, he decidit que en aquest nou moment hi vull ser per dir-hi la meva, amb total llibertat. Ara que des del juny em sento més lliure, els resultats han confirmat que aquell matrimoni ja no tenia futur, vull gaudir de la creativitat audaç d'un temps que torna a ser per a la política, bona si pot ser. Negaré decepcions, continuaré esperances.

I ara, què?

Amb els que parlo em pregunten com es configurarà el panorama polític català i espanyol. Del català no penso fer cap pronòstic ni manifestar les meves prediccions, en un dia com avui. De l'espanyol dir que aquesta legislatura -que no crec que porti a noves eleccions al maig- és una magnífica oportunitat per reconstruir un amplíssim consens al voltant del dret a decidir. Vaig dir en el míting final que l'alcaldessa de Barcelona hauria de portar cada dia un ciri a l'Almudena per aconseguir que Podem convencés PP, PSOE i Ciutadans d'acordar un referèndum d'autodeterminació de Catalunya per l'any 2016. De fet, amb una mica de paciència, aquest panorama presenta un bon recorregut per ampliar la base dels que considerem que amb el Govern espanyol de majoria absoluta del PP però també amb la majoria del PP i del PSOE d'ara sembla impossible donar una sortida democràtica al cas català amb el patró de conducta del cas escocès. He de confessar que m'ha sorprès la rapidesa amb la que els barons socialistes han rebotat contra qualsevol pacte per un govern d'esquerres. Qui deia que el debat territorial era cosa del passat? Qui deia que el nacionalisme era una construcció burgesa? Han escoltat Susana Díaz disparant contra Ada Colau? Ara mateix hi ha dos escenaris possibles: un govern d'esquerres -el mandat majoritari de les urnes és el de canvi- o un govern de gran coalició PP-PSOE. Els interessos del PP i de Rajoy no són els mateixos. Els interessos del PSOE i de Sánchez no són els mateixos. Un govern d'alternativa amb una sortida pel "cas català" seria la bona notícia dels propers mesos. Un govern tecnicopolític de PP i PSOE per afrontar una reforma limitada de la Constitució serà l'acta de ?defunció de les terceres vies i de la viabilitat del PSC -ja molt mossegat per En comú Podem. Avui a Madrid s'obre pas aquest compromís entre els dos grans per fer una reforma de la Constitució ?? -incloent l'odre de successió a la Corona i la ?reforma del Senat- que requereixen de dissolució de les Corts, noves eleccions, ?aprovació del projecte per les noves Corts i referèndum. Això deu anar bé a la vella ?guàrdia de PP i PSOE però a Catalunya ara sí que pot guanyar el no a un eventual referèndum de reforma de la Constitució. Tot són hipòtesis. I retinguin que per ser president del Govern d'Espanya no s'ha de ser diputat. Demà vaig a Madrid a ?presentar les credencials de parlamentari. Pararé l'orella i continuaré informant. Queda clar que torna a ser temps per la política i per continuar essent un animal (racional) d'esperances i memòria.