Diumenge · Diari de sessions

Madrid, «pasmado»

04.01.2016 | 07:12
Madrid, «pasmado»

presentar els papers
Dilluns, dia 28 de desembre, dia dels Innocents. Aprofitant la primera reunió de parlamentaris electes de Democràcia i Llibertat, presentem les credencials dels diputats i senadors electes per Girona. Tres electes han sortit a les vuit i poc del matí en tren.

Jo espero a les nou per trobar-me amb l'Albert Ballesta que m'entrega les credencials que li acaben de lliurar a la Junta Electoral Provincial. En Ballesta és un dels servidors públics més abnegats i professionals de les comarques gironines. El lletrat cadaquesenc sap llegir i escriure, en el sentit més profund de les paraules, i sap gestionar molt bé amb el cap endreçat de qui té cada dia assumptes d'un ministeri de l'Interior.
A la una sóc al Congreso, una mica menys de quatre hores de porta a porta. Com que s'ha de dinar i a la tarda comencem amb reunions a les quatre, penso que "feina feta no té destorb" i baixo a presentar les credencials en unes oficines que des de les nou o les deu estan obertes. Penso en quanta cua hauré de fer.

Quan giro cap a la sala Lázaro de Dou y de Bassols (primer president de les Corts de Cadis, un català devot de l'eliminació dels drets derogats pel Decret de Nova Planta) em trobo amb el periodista Juan Antonio Blay, un valencià que durant dècades fou cronista de Prensa Ibérica, i per tant d'aquest diari, al Congrés. Ara escriu a El Público.

En Blay, en un valencià dolç de qui ha vist més de tres dècades de política parlamentària, em comunica que sóc el primer parlamentari a presentar els papers. Quedo francament sorprès. Ja apareixen càmeres de televisió, fotògrafs i cronistes. Això vol dir, simplement, que tindré el número 1 de la documentació dels 350 parlamentaris en una legislatura que no sabem quan durarà.

Feia tres mesos que estava acostumat al periodisme de proximitat de la premsa d'aquestes terres i em trobo una mica desentrenat en les preguntes de corrillo periodístico molts de cops de respostes vagues i vaporoses. Els dic que a l'escola i a la universitat sempre era l'últim per ordre alfabètic i que per un cop ja m'agrada ser el primer.

No he de renunciar a cap pla de pensions perquè des del 2011 que no existeix, tot i que és la declaració estrella de Pablo Iglesias aquell matí des de la Moncloa. Ara a parar l'orella del Madrid polític.

desentrenats en el pacte
En dos dies en tinc prou per veure'm i parlar amb parlamentaris d'un partit i de l'altre i del de més enllà. Paisatge després de la batalla: un gran xoc per la manca d'entrenament en la cultura del pacte.

Durant quasi quatre dècades, qui guanyava les eleccions s'emportava les fitxes i, pel que hem sabut últimament, també la banca.

Res tornarà a ser com abans. Ara estem en un paisatge europeu com el que té, per exemple, Holanda, país de progrés i bon fer que acaba d'assumir la presidència semestral de la Unió Europea allí qui queda primer no arriba la 25% dels vots i el pacte és el llenguatge habitual de la política.

Al Madrid polític ha començat una partida de mus amb moltes cartes marcades i molts de farols. Res del que es diu ara es pot prendre molt seriosament.

El primer ministre en funcions, Mariano Rajoy, ha agafat la iniciativa segurament abans d'hora i sense haver-se constituït el parlaments, Congrés i Senat, cosa que succeirà el 13 de gener a partir de les 10 del matí.

Aleshores el cap d'Estat ha d'iniciar una ronda de contactes amb tots els caps de llista de partits amb representació parlamentària i amb tota la informació recollida en "mode confessionari" arribar a la conclusió que pot encarregar formar govern a un o altre candidat.

O a un candidat de consens. Perquè s'ha de recordar que per ser president del govern espanyol no s'ha de ser diputat. Però aquest panorama italianitzat és massa sofisticat en una política sense la finezza de la política italiana.

Les meves primeres hores al Madrid de la nova legislatura em fan pensar més en els quadres de Goya dels que es barallen a cops de garrot i d'aquell llibre titulat El rey pasmado de l'època que llegia sense discernir tant els interessos literaris. Pasmado és la paraula que més s'escau a tot el que estic veient.

ESCENARIS
En un quadre de possibilitats hauríem de valorar que Rajoy ho té francament complicat per repetir com a cap de govern. Però abans que s'evidenciï que el rei va despullat, els socialistes s'han destapat en un caïnita ball destructiu navalla en mà contra el secretari general Pedro Sánchez (devien tenir el pap molt ple per sortir en tromba amb tant d'espontaneïsme).

Catalunya, tan sotmesa a la deliberació assembleària (m'abstinc de dir res quan escric en les vigílies del dia del descabdellament), torna a estar en el centre de la política espanyola.

La nit electoral, ingenu de mi, veia clara una nova majoria d'esquerres i una agenda reformadora. Però el sultanat del PSOE del sud ha demostrat que Susana Díaz és com Samsó disposat a fer caure les columnes del temple. Hi veig una jugada d'un congrés de substitució del líder el mateix febrer-març per després pactar un govern o un pacte parlamentari de gran coalició amb l'argument d'una reforma constitucional.
Tot això, no cal dir-ho, deixa el PSC i els partidaris de la tercera via més despullats que Ava Gardner davant Mario Cabré l'any 1950 en el tòrrid rodatge de l'Holandès errant.

També pot ser que es faci una cocció a foc lent d'un pacte d'esquerres amb renúncies avui impronunciables per part de Podem. Veurem si Pedro Sánchez pot arribar a escapolir-se pel forat del gat.

Aquestes formes tan bastes i possessives -"la maté porqué era mía"- provoquen una fatiga i una melancolia europeïtzant. A Itàlia ja haurien pactat un govern tècnic on la majoria hi sortirien guanyant i pensant que hi ha més dies que llonganisses ( o mortadel·les, a la italiana manera). Però aquí el panorama, de moment, es la cara del Algarrobo de Curro Jiménez absolutament pasmado.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema