OPINIÓ

Ja n'hi ha prou!

09.01.2016 | 08:25

«S'ha entrat en una fase terminal en què el darrer acudit del Moisès Mas ha estat oferir als republicans entrar en un govern en funcions. Delirant i agònic. No és d'estranyar que la xarxa vagi plena de 'Mas, aparta't'»

Si no hi ha una passa enrere o al costat de l'Artur Mas, que no la veig coneixent el personatge, Catalunya va irremeiablement a unes noves eleccions autonòmiques, o així ho crec quan escric aquestes ratlles. La convocatòria que signarà aquest dilluns el president en funcions de la Generalitat serà la demostració més fefaent de l'il·lusionisme en què ha viscut una part minoritària de catalans, que varen combregar amb les rodes de molí que proclamaven que la independència era cosa d'any i mig. Des de l'inici del temps, la ingenuïtat del poble ha estat degudament conreada pels seus cabdills després de posar-hi, aquests, l'adob més convenient als seus particulars interessos.

Les causes de les noves eleccions poden ser moltes, però n'hi ha una de principal: No haver volgut llegir correctament els resultats del 27-S. Essent cert que JxSí va guanyar-les de manera solvent (39,54% dels vots i 62 escons), és igualment cert que, com va dir la diputada electa Anna Gabriel (CUP) la mateixa nit electoral, els comicis, reconvertits en un plebiscit substitutori de la consulta suspesa, segons plantejament fet pel mateix Mas i pel seu escuder primer, en Quico Homs, no varen donar a les formacions polítiques proindependència, JxSí i CUP, ni tan sols la meitat més un dels vots emesos, en quedar-se en un insuficient 47,74%. La lectura feta per la CUP fou impecable per matemàticament objectiva. No es podia anar cap a la independència exprés si la majoria dels electors no li havia donat suport.

Tanmateix, el narcisisme imperant a Palau, l'hàbit de fer creure al poble en impossibles, el vici d'agitar el sentiment i esmorteir el raciocini, la insensatesa i la irresponsabilitat que havia acompanyat l'anomenat procés, convertit en l'eufemisme predilecte dels arrauxats, no permetien d'acceptar que la majoria dels catalans havia rebutjat a les urnes l'aventurisme d'una independència tronada. I així, passats tres dies de commoció cerebral, es va tornar al tauler de les trampes: No compten els vots; compten els diputats electes i, per tant, hi havia majoria a on només hi havia minoria ciutadana.

Es va entrar en una etapa esperpèntica que ha durat tres mesos amb l'objectiu d'investir de nou Mas. La CUP s'ha mantingut lleial al que va dir en campanya electoral, mentre que CDC per acció i ERC per inacció han portat la primera institució del país, la Generalitat, a la seva degradació més crua, amb subhasta inclosa de la seva presidència, mitjançant un viacrucis impropi dels temps nadalencs. S'ha entrat en una fase terminal en què el darrer acudit del Moisès Mas ha estat oferir als republicans entrar en un govern en funcions. Delirant i agònic. No és d'estranyar que la xarxa vagi plena d'això que en diuen «Mas, aparta't», puix el rei encara no s'ha assabentat que va nu, de tants aduladors que l'envolten. També en tingué en Cèsar, però els historiadors ens han dit que foren aquests els que van trair i assassinar. Per tant, no hi ha més remei que tornar al poble el que del poble és: la decisió.

Convindria que, en aquest horitzó que se'ns obre davant nostre, s'aixequés acta de tot allò succeït i que enlloc ens ha portat, excepció feta del ridícul col·lectiu. Essent cert que a Catalunya els aires reformistes són molt majoritaris, és igualment cert que no s'arriba a la reforma per la via de la trencadissa i de la indigència legal, sinó per la pragmàtica d'una acció concertada entre dirigents polítics i la societat civil fonamentada en el seny i en la responsabilitat de tots plegats.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema