El sudoku deixat pel cos electoral català el 27-S s'ha resolt. Ha estat una lluita aferrissada de la ineptitud contra la ineptitud. La CUP s'ha emportat en safata el cap d'Artur Mas i aquest, com en les tragèdies gregues, ha lluitat com un heroi per evitar-ho. Si s'hagués escenificat en un teatre grec amb nosaltres asseguts al koilon o graderia, ens hauríem assabentat de tot, però com que no ha estat així, només hem conegut el sorprenent final de la representació teatral: L'heroi, abans de ser decapitat, havia nomenat hereu, i aquest darrer ha pogut vèncer la predestinació que acompanya tota tragèdia: Unes noves eleccions al Parlament de Catalunya. Els plors per la mort de l'heroi s'han convertit en pètals d'esperança en saber-se que «el procés», perquè aquest era el títol de l'obra, segueix viu en la persona de Carles Puigdemont.

Al nou president de la Generalitat de Catalunya se l'ha ben equipat: Programa de govern, full de ruta, període de vigència del seu mandat (divuit mesos), organigrama de l'executiu, denominació dels departaments, nom i cognoms dels seus consellers, etc. Tot al servei d'un únic i objectiu: Enterrar per sempre més les paraules que escrigué Gaziel a la seva obra La península inacabada: «Catalunya és una ínclita nació medieval d'esperit pirinenc i carolingi, sense prou esperit ni empenta per poder ni saber mai encarnar-se en un cos estatal propi». Però no se l'ha fet un independentista de penoner de processó de Corpus, com ho era l'heroi mort en la tragèdia invocada, donat que ho ha estat sempre i mai no s'ha amagat de ser-ho. Potser per aquesta gran virtut, la coherència, en Rajoy va voler aparèixer televisadament al bell mig del ple de la seva investidura. Aquest jove, es devia dir, és del morro fort. I ho és; valga'm Déu si ho és, volent ser aquesta afirmació un càlid reconeixement a qui ja és també el meu president i a qui ha tingut el coratge de fer un pas endavant, que no pas al costat.

Tanmateix, no ha desaparegut la terrible cruïlla en què es va situar Catalunya el mateix vespre del 27-S: JxSí i les CUP, sumades, disposen de majoria absoluta en el Parlament, però els vots rebuts conjuntament per ambdues formacions polítiques ni tan sols arriben al 48% dels emesos i vàlids. Com ja es va dir aquella mateixa nit, guanyaren les eleccions, però perderen el plebiscit. Els catalans no votaren per una declaració unilateral d'independència, sinó en tot cas per anar-hi de manera pactada amb l'Estat i sotmesa sempre a una consulta regida per la llei i l'ordre. Un percentatge insuficient, l'esmentat, perquè part important dels electors no volgueren tant separar-se d'Espanya, com d'aquest PP que se n'ha apropiat i a més ha sacralitzat la Constitució.

El president Puigdemont ho sap i ho té molt present. En el discurs pronunciat en la seva presa de possessió va distanciar-se suaument, però també rotundament, de bona part de tot allò fet fins aleshores. La seva apel·lació a les «esperances de la gent», les seves necessitats vitals, enumerant-les, fou prosa en comptes de poesia. La seva asseveració que les coses «no es poden fer de qualsevol manera» i que ell garanteix que d'ara endavant es facin amb plenitud de «solvència jurídica», comporta un canvi notable respecte del ridícul fet. I la seva sinceritat sobre el fet que «el procés» -mai no esmentat- necessita més base social si es vol portar a bon port i el seu compromís perquè el debat en relació a la secessió, inherent a tota democràcia, es porti a terme «amb el màxim respecte i la màxima serenor» són paraules majors.

Superada la sorpresa inicial i la ?conse?güent emoció, el president Puigdemont s'enfronta a la gestió dels seus propis principis. Això no ha estat mai fàcil per a ningú perquè inexorablement comporta no poques autotraïcions respecte de l'ideal, però és que, endemés, l'actual president de la Generalitat ho té més complicat que d'altres atès el diabòlic encàrrec rebut de la majoria del Parlament i que l'estabilitat governamental no sembla estar assegurada del tot. Captar més adeptes per al «procés», fer-lo més inclusiu, no precipitar-se i adreçar-se a la centralitat del país, no és continuar-lo, sinó repensar-lo, i això ja son ?fi?gues d'altre paner. Té la voluntat i es troba, en Puigdemont, en situació de canviar el ritme i la velocitat en favor de la musculatura? Perquè, tornant a Gaziel, la història ens diu que cada vegada que el destí ens col·loca en una cruïlla decisiva, nosaltres, els catalans, «ens fiquem fatalment, estúpidament (en el camí) que condueix al precipici». Que la intel·ligència l'acompanyi en la necessària maniobra.