A en Xavier Ventós li semblava que fer servir un desfibril·lador era més complicat del que realment era. Per això, recomana saber on tenim els aparells més propers i, en cas d’haver-los de fer servir, no tenir por.

Com s’hi va trobar?

Érem a Sant Feliu amb la família per anar a fer un volt amb la barca, i vam veure que en una terrassa davant del port hi havia gent que cridava. Des de lluny semblava que eren dues persones barallant-se, una agafant-ne una altra. Però quan ens hi vam acostar vam veure que era un home que demanava ajuda desesperat; semblava que algú havia tingut un atac de cor, però la gent s’ho mirava i no reaccionaven.

I què va fer?

Amb el seu company el vam estirar a terra. Em va venir al cap que just al costat d’on tenim la barca hi ha des de fa temps un desfibril·lador. El vaig anar a buscar corrents i, tot i que no sabia com fer-lo anar, vaig pensar «ja faràs el que puguis!». Quan vaig arribar amb el DEA, hi havia un home gran, que havia estat metge, que l’intentava reanimar manualment, però el que va ser decicisiu va ser l’aparell, sens dubte.

Va ser fàcil de fer servir?

Jo no en tenia ni idea, no sóc metge ni havia fet cap formació. Me’n recordaré tota la vida que, en obrir la tapa, em van caure tots els cables per terra i que tot semblava més difícil del que en realitat va ser. Jo només pensava «he de posar-li com sigui, perquè és vida o mort». De seguida vaig veure el dibuix que indica com col·locar els elèctrodes sobre el cos i el vaig seguir. Només per aquest dibuix aquest senyor està viu; perquè quan li poses, la màquina comprova l’estat del pacient i decideix si ha de fer la descàrrega o no. Però clar, tot això ho sé ara, llavors no! (riu)

Com va reaccionar el pacient quan l’aparell es va posar en marxa?

Va ser decisiu. Aquella persona cada cop feia menys, fins que va deixar de moure’s. Llavors la màquina es va engegar automàticament, va avisar perquè ens aparetessim i li va fer la descàrrega. Al cap de cinc segons, ell sol ja respirava, i al cap d’un minut volia aixecar-se. Va tenir sort que tot va passar en uns vuit minuts.

Com es va sentir després d’haver ajudat algú?

Aquella nit no vaig dormir pels nervis. Van ser molts sentiments alhora: estava satisfet i content, però també trist de veure que hi havia tanta gent al voltant que no havia fet res.

N’ha sabut alguna cosa, de l’home que va recuperar?

Jo no hi he parlat directament, però tinc un familiar que treballa a l’hospital i hi va parlar casualment. Sé que es vol posar en contacte amb mi, i jo estaré encantat de parlar-hi.

Què recomanaria a algú que es trobés amb un cas semblant?

La gent no ha de tenir por, perquè qualsevol persona pot fer anar un desfibril·lador, tot ho fa sol. El que cal és saber on són i conèixer els que tens més a la vora, perquè potser hi ha gent que hi passa cada dia per davant i ni se n’adona. Jo ara m’hi fixo molt. De fet, hi ha una aplicació que es diu Deacat, i que si l’instal·les al mòbil ja et diu on és el més pròxim.