Segurament té raó el president Felipe González quan diu que vivim el final d'un cicle polític i que, per això, no sabem ni cap a on anem i ni tan sols qui som. Els finals d'etapa són així de desconcertants. Tot de cop una constel·lació d'astres perfectament alineats ens tapen el sol i, aleshores, es produeix una gran foscor.
A partir d'aquest fenomen, s'interroga sobre tot allò fet, es devaluen el guanys aconseguits i es menystenen, es parla de reforma i més sovint d'enderroc del sistema, no es vol tenir memòria immediata ni conèixer les causes que han creat la realitat heretada, i un inacabable etcètera que es reconverteix en un cercle viciat absolutament improductiu.
No se sap ni amb qui es compta, ni què s'ha de fer, ni com fer-ho, perquè no es volen llegir els resultats electorals, que ens parlen de desconcert ciutadà. El resultat és una sopa de llenguatges nous farcits d'eufemismes buits de contingut conceptual. Aquesta foscor mal gestionada, com és el cas, condueix al desafiament de l'autoritat per la mateixa autoritat.
L'autoritat es troba legitimada per les urnes, però sorprenentment qüestionada pels electes. Molts d'ells són veritables soviètics quan es posen a disseccionar la legalitat i la legitimitat de les lleis a les quals es deuen fins a la seva reforma. Què no saben que la segona, la legitimitat, és filla de la primera, la legalitat, quan d'un sistema polític democràtic parlem?
Si pels seus actes els coneixereu, sembla que no, que no ho sàpiguen, i que la seva ment és incombustible en la volguda ignorància. Per això militen en l'heretgia constitucionalista democràtica de la dissecció abans assenyalada amb la finalitat de situar-se en paràmetres polítics liquidacionistes.
És a dir: Només reconeixen la legitimitat del futurible que pregonen des de l'ambivalència, en contraposició a la norma vigent construïda per legisladors escollits democràticament i que tendeixen a ser clares.
Aquest disbarat té arrels feixistes, indubtablement, però segments importants de la nostra societat, siguin de dretes o siguin d'esquerres, el "compren", com es diu ara. Se'l creuen i se'l fan seu.
Estem en una societat "líquida", segons alguns pensadors; en una societat del "no-pensament", segons altres; en una societat "de la immediatesa no racionalitzada", segons uns tercers, el màxim exponent del qual seria la "xarxa"; en una societat "de les emocions", segons uns quarts; i en una societat "idiota", segons el meu parer, perquè es troba en fallida moral, desmotivada respecte del futur, "tantsemenfutista" per egoista i sense pastor que la guiï per camins possibilistes, creïbles i segurs per l'anar endavant que comporta la mateixa naturalesa de l'ésser humà.
El desafiament a l'autoritat per l'autoritat es troba farcit d'exemples de les últimes setmanes. El "visca la república catalana" de la desestabilitzadora presidenta del Parlament de Catalunya fou el primer. No venia al cas de res, com diem, però pagà la factura de no ser rebuda per la Zarzuela quan va demanar audiència per comunicar al Rei la constitució de la nova assemblea legislativa.
La presa de possessió de molts diputats fou expressió manifesta que allò era un pati de col·legi i no pas un Parlament. La "declaració" aprovada i posteriorment anul·lada per no ser conforme a Dret no podia tenir més accent de cagada típica d'un infant de dos mesos de vida.
La fórmula d'acceptació del càrrec de president de la Generalitat fou feta a la manera de qualsevol venda d'un manat de cebes en tot mercat de poble.
Els acataments fets al Congrés dels Diputats amb míting foren expressió nítida que som sud d'Europa i nord d'Àfrica, a més de visualització terrible del "no nos moverán" de La Pasionaria en versió dels descamisats del segle XXI.
La camisa blanca exhibida per l'impostor Pablo Iglesias en el regi saló d'audiències ens transportà al "señorito andaluz" de tota la vida que va a palau vestit de pijo-progre per incrementar el seu pecat d'egòlatra.
Això no obstant, el pitjor de tot és que la gesticulació de les autoritats arribades és un exhibició pornogràfica de la seva mediocritat que en bumerang es converteix. Té raó en González quan diu que vivim un final de cicle, però, carai!, l'agonia podria ser més breu i més suportable. No els sembla?
