L'enuig de Sant Paulí de Nola

15.02.2016 | 07:12
L'enuig de Sant Paulí de Nola

«A hores d'ara, l'apel·lació a la "contaminació acústica" s'ha convertit en l'excusa ben trobada per fer callar les campanes. En parlen les ordenances municipals, en parlen els polítics locals i en parlen els jutges»

sant Paulí de Nola és el patró dels campaners. Nascut a Bordeus de família romana de senadors i cònsols, casat amb barcelonina batejada, sota la influència de la qual es va convertir al cristianisme, essent sacerdot primer i, més tard, bisbe de Nola. Des de fa temps, és un patró mancat de seguidors, perquè la figura del campaner ha anat a menys fins que gairebé ha desaparegut del tot. La causa principal ha estat que aquest ofici ha passat a millor vida per això que en diem modernitat.
Sobre campanars, campanes i campaners s'han escrit un munt ingent de llibres i d'articles, com també de cançons musicades. El seu denominador comú s'ha situat en el què i en el perquè dels campanars -sovint al servei de l'orgull economicista del poble i finançat per aquest-; de les campanes -lligades a cerimònies religioses, però també al pas de les hores i a l'advertiment que quelcom inusual passava-; i dels campaners -beatífiques figures que, en no pocs indrets, cobraven per a ésser-ho. Damunt d'una pila de segles, el nostre país, així com molts d'altres, ha construït la bellesa del campanar, l'ús variat de les campanes, totes elles batejades o beneïdes per bisbes, i el noble ofici, ara voluntarista, del campaner. El soroll de la campana, convertida en harmonies que avisaven sobre el que succeiria a l'església, des del bateig al funeral, o com el temps horari arribava i anava fugint en els seus quarts ?succes?sius, ha acompanyat la vida de nombrosíssimes generacions. Per això són estimades.
Els temps actuals, tanmateix, són més de destrucció del patrimoni històric, costumista i cultural que no pas proteccionista respecte a la conformació de la nostra manera de ser i de fer; l'ànima de poble. Potser és cert que els vells costums són arraconats pels costums nous, potser sí, però a mi que no em treguin els tocs de campana nocturns de l'església de Sant Esteve d'Avinyonet de Puigventós. No és soroll, és companyia. No és una nosa, és símbol de poble que perdura en el temps dels temps. No és un present, és un futur que es construeix amb l'alba i que momentàniament s'apaga amb la lluita entre el sol perdedor i la lluna vencedora. Les campanes del meu poble toquen nit i dia perquè són éssers animats.
L'antiguitat de les campanes es perd en el segles i en les civilitzacions. La seva existència i els seus tocs són patrimoni universal. El seu so està farcit de significats. És el ciment que uneix senyals religiosos, militars o de defensa, i locals, sense els quals la nostra civilització no seria la mateixa. Ens parla del pas de les persones, de la feina i del treball, de la creació d'una civilitat i també de la pròpia vida social, la d'ahir i la d'avui. Tot i més en un toc únic. Un toc, com té dit Carles Sapena, en llibre editat per la Diputació de Girona, que expressa tendresa i erudició, emoció i solemnitat, trobada i pau, i també autoritat, sigui civil o sigui militar o sigui eclesiàstica. Un toc ple de vivències que perduren en l'imaginari com ara el de Josafat, la novel·la protagonitzada per un campaner de la catedral de Girona, escrita pel gran Prudenci Bertrana, que avui no tindria font d'inspiració.
A hores d'ara, l'apel·lació a la «contaminació acústica» s'ha convertit en l'excusa ben trobada per fer callar les campanes. En parlen les ordenances municipals, en parlen els polítics locals i en parlen els jutges. Però, què saben uns i altres del paper dels campanars i de les campanes i dels campanaires en la conformació nacional de Catalunya? Ben res. No m'estranyaria que Sant Paulí de Nola estigués rellegint Ernest Hemingway i el seu Per qui toquen les campanes. I és que les campaneploren quan les fan callar. Com les de Girona, aquests dies.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema