L'aposta per l'independentisme ha posat potes enlaire bona part de l'arquitectura legal catalana. Els seus dos pilars, la Constitució de 1978 i l'Estatut d'Autonomia de 2006, han estat interrogats primer i qüestionats més tard per dues forces polítiques, CDC i ERC, a les quals s'ha sumat una tercera, la perfectament descriptible CUP.

Que ho fes la segona, tenia la seva lògica i la seva coherència, ja que la seva representació parlamentària a les Corts Generals i al Parlament de Catalunya havien votat en contra d'aquest nucli indestriable de constitucionalitat d'innegable origen democràtic; que ho fes la primera, ni disposa de lògica ni menys de coherència, per tal com hi havia votat favorablement en ambdues seus parlamentàries i a més havia animat l'electorat a referendar-les.

Tot el que CDC fa avui està orientat perquè ERC no la substitueixi com a principal partit polític català i tot allò que s'entreveu en l'horitzó no fa més que predir que així serà. És el que passa quan de cop i volta, sense arguments, es renuncia als principis i a la trajectòria per adoptar la doctrina política del veí. De la CUP res a dir, perquè volen fer tabula rasa de tot i són coherents.

L'aposta per «desprendre's» d'Espanya, minoritària a les urnes i presumptament majoritària al Parlament, sumat a la suspesa «declaració» d'inicis de legislatura, la qual s'ha convertit en full de ruta del govern, genera inseguretat jurídica entre les administracions públiques locals, les administracions corporatives, les empreses públiques i privades, els empresaris de tota mena i condició, els funcionaris i els treballadors, i, finalment, per al conjunt de la ciutadania.

La prova del nou d'aquesta afirmació, que alguns vàrem tenir la gosadia de proclamar fa molt temps, l'hem tinguda fa pocs dies en saber-se que els sindicats UGT i CCOO han demanat a la Diputació de Barcelona que garanteixi la seguretat jurídica dels seus funcionaris i treballadors contractats, així com d'aquells adscrits a organismes autònoms de la mateixa -en total, més de 5.000- a partir de la resolució presa pel seu plenari, mitjançant la qual l'IRPF que generen les seves nòmines es passava a pagar-se a l'Agència Tributària de Catalunya (ATC) en comptes de l'Agència Estatal d'Administració Tributària (AETA). La decisió de «canviar» d'agència tributària es va prendre -esclar!- a partir d'una moció de la CUP i l'acord del plenari de la Diputació de Barcelona, governada per CDC i ERC, s'emmarca en la voluntat d'aquests partits de crear una hisenda pública catalana, desconnectada de l'espanyola, que en aquella suspesa (pel Tribunal Constitucional) «declaració» del Parlament es troba. Com que s'ha perdut el senderi, la corporació provincial de Barcelona ha desendollat pel seu compte i risc.

Bé, però no tant. Perquè, una vegada aprovada l'esmentada moció, l'han congelat. La moda actual en la política catalana és primer fer i després pensar, com ha passat amb les campanes de la catedral de Girona.

Però, esclar, segons els dos sindicats més amunt citats, l'acord ha creat «preocupació entre el personal per les possibles implicacions i responsabilitats legals i fiscals de caràcter personal respecte de la Hisenda pública» i, en conseqüència, sol·liciten de la Diputació seguretat jurídica; és a dir, que el seu caprici polític no porti conseqüències de cap mena als funcionaris.

Pel que he sabut, l'Agència Estatal d'Administració Tributària no dóna cap tipus de rellevància a l'acord de Ple, però si recorda que, en darrera instància, el no compliment de les obligacions fiscals repercuteix directament sobre el treballador, com així seria en el cas que un gestor no ingressés en temps i forma els diners del seu client.

Com sigui que, en la passada legislatura, es va muntar el numeret taronger dels presidents de Diputació amb el llavors president de la Generalitat, l'innombrable, com a primer pas de l'Agència Tributària Catalana, al qual s'hi varen adherir consells comarcals i ajuntaments, que vagin molt en compte els seus funcionaris públics respecte dels pagaments a compte de l'IRPF que els facin i a qui ho facin les seves respectives entitats.

Temps d'incerteses de tota mena; temps d'inseguretat jurídica. Les factures es paguen. Que en prenguin nota els interessats.