El més xocant del cas és que el que signa l'article ostenti el càrrec de cap de premsa, comunicació i PROTOCOL. No disposo d'imatges sobre el subjecte per apreciar el seu estilisme però m'imagino que per donar lliçons de protocol d'indumentària clàssica, Josep Maria Amargant i Codina anirà fet un pinzell. Deu ser el Cary Grant de la Diputació de Girona; potser no pel físic, però sí per l'elegància i la sofisticació que tracta d'imposar-li a Lluc Salellas... I si és veritat el que afirma en el seu article -tot i que, de moment, no em disposa l'home massa confiança- reprenc a Salellas per les bermudes (infantilitzen), pel verd (no afavoreix ningú, tret que fos un verd oliva o militar i colés com a revolucionari) i, sobretot, per mostrar la seva roba interior en públic (si se l'anomena roba interior, és per alguna cosa). Burgès o no, el cupaire ha tingut un magnífic exemple estètic a casa (el seu pare va ser Sebastià Salellas) i tot això és molt probable que ja ho sàpiga.
Ara bé, aplaudeixo fervorosament l'elecció de l'espardenya de Salellas. És més, fa anys que defenso que s'hauria d'oficialitzar com a calçat diplomàtic estival a Catalunya (requisit imprescindible per als que es disposen a crear la Cuqui República Catalana). I m'inquieta aquest to burleta, menyspreador i pejoratiu que utilitza Amargant i Codina per referir-se a l'espardenya catalana. Fins aquí hem anat a parar! L'espardenya catalana (segons la zona geogràfica, varia el model) és un dels calçats més còmodes i amb estil del món, tant per a home com per a dona. D'origen camperol i rural, l'espardenya de jute i lona va servir durant la Guerra Civil espanyola per calçar els soldats rasos (els humils, d'un bàndol i l'altre). La de veta, que vostè diu de «sardanes», és a més la peça protagonista d'Aixafem el feixisme, de Pere Català, considerada una de les millors fotografies propagandístiques del segle XX. Polítics com Lluís Companys la triaven blanca i la combinaven, els mesos més càlids, amb els seus millors vestits de lli. I ja a mitjan segle XX, es va convertir en signe d'indumentària de distinció per a intel·lectuals i celebritats: Dalí, Picasso, Coco Chanel, Humphrey Bogart, Lauren Bacall, Grace Kelly, John i Jackie Kennedy... Segueixo? Potser per convèncer el cap de premsa, comunicació i protocol de la Diputació de Girona sigui més efectiu anotar que Hermès, Prada i moltíssimes firmes de luxe se serveixen de l'artesania espanyola per versionar-les (mínimament) cada temporada i vendre-les a preus prohibitius. No obstant això, les de 13 euros adquirides a les velles espardenyeries de poble causen encara més gran entusiasme. Per una raó ben senzilla: són les més autèntiques.
