EL DIETARI

"He sentit a dir que el peix al Mediterrani és cada dia menys abundant. Alguns -amb l'hiperbolisme típic del país- afirmen que el peix s'acaba. El que s'acaba són els pescadors. Cada dia hi ha menys pescadors als pobles". Això que es pot escoltar en l'actualitat, ho va escriure Josep Pla l'any 1972. Correspon a un recull d'escrits convertits en el llibre El que hem menjat.

Segurament Pla no imaginava que algun dia a la Costa Brava es farien, com s'està fent ara mateix, vedes de pesca. Pla encertava amb el declivi del pescador perquè, des d'aleshores, any rere any se n'han perdut moltíssims però, paradoxalment, els que han quedat pesquen moltes més tones de peix a l'any que les que extreien en aquell temps legions de pescadors. Les tecnologies actuals són altament depredadores.

Avui podem imaginar que, amb els anys, probablement hi haurà vedes molt més perllongades i que el peix de la Costa Brava -el peix salvatge- s'acabarà convertint en un luxe més que en un aliment.

Diumenge - Cypsela i Sentís

De passeig per Calella. El punt de partida és el memorial i mirador dedicat a Carles Sentís, amb una escultura metàl·lica d'un llibre amb un escrit que esmenta la ciutat mítica de Cypsela, joguinejant amb la possibilitat que en realitat fos Calella. A tocar el Canadell, just en el mirador d'en Sentís, comença el camí de ronda per anar a Tamariu.

No crec que li dediquessin aquest mirador a l'autor de Finis Cataloniae? per la seva condició de periodista, sinó per la seva relació amb Calella. Sentís va ser d'aquella raça que el periodisme va ser un valuós instrument per exercir poder i per fer política. Finis Cataloniae? el va escriure a La Vanguardia el febrer de 1939 quan Franco va guanyar la guerra. La conclusió final era que havia acabat el malson de la Catalunya de la Segona República però que "la Cataluña real hoy empieza a amanecer (amb Franco)". Ja veieu com de vell és això de la "Cataluña real".

Fa uns anys recordo una visita de Jordi Pujol, em sembla que era a Lladó, en què Sentís se li va acostar i li va recriminar al President que no llegia les seves columnes a La Vanguardia. Pujol li va respondre amb un "per què t'hauria de llegir si ja sé què no diràs?". Així ho recordo, que no vol dir que anés ben bé així.

Dilluns - Cadena perpètua

Es critica i es lluita contra les llistes d'espera de mesos per fer-se determinades operacions quirúrgiques a la sanitat pública catalana. Però hi ha una operació que no surt en cap llistat del CatSalut, que és la de canvi de sexe, i que ara mateix els qui decideixin fer-se-la hauran d'esperar fins a 13 anys. És una operació que la sanitat pública catalana només fa a l'Hospital Clínic de Barcelona, que la Generalitat només en paga 15 a l'any i que ara mateix hi ha 200 persones a la llista. Una situació de cadena perpètua que destrueix poc a poc a la persona que té la necessitat vital de canviar els seus genitals.

Una autèntica i perllongada tortura que pot acabar provocant importants trastorns. Canviar el sexe no és cap caprici esperpèntic. És una operació irreversible que qui ho ha decidit és després de tota una vida de contradiccions entre el que un és i el que se sent.

Dimarts - Els temps i la CUP

La CUP ha denunciat davant de la justícia que vuit càrrecs de confiança de l'Ajuntament de Girona s'han col·locat a dit. Sostenen que aquests llocs de treball s'han de cobrir a través d'un concurs públic. Tenen raó. Els càrrecs de confiança haurien de ser els mínims. S'ha de destruir el sistema que converteix els partits polítics en mafioses agències de col·locació. Encara avui és una quimera fer carrera dins de l'administració sense un maleït carnet de militant o sense ser un peó de la causa partidista.

La Diputació de Girona i les administracions locals han estat històricament una infame agència de col·locació. Fa uns 15 anys vaig presenciar, accidentalment, una negociació entre dos dirigents de CiU i PSC gironins que es demanaven mútuament col·locar un dels seus. Tu em votes el meu i jo et voto el teu. Ho feien davant meu sense cap pudor ni vergonya. Aquell dia vaig descobrir que el sistema estava completament podrit. Els temps han canviat i la CUP, o les seves idees i la seva lluita, han arribat per quedar-se.

Dimecres - Morir per un Whats

Avui al conseller d'Interior només li ha faltat dir que contractarà satèl·lits per controlar que no manipulem el mòbil mentre conduïm. Helicòpters, radars, vigilància electrònica... serviran per fer una campanya per perseguir aquells que condueixen i escriuen pel mòbil al mateix temps. Una activitat que fa emergir l'idiota que tots portem a dins. Us ho diu algú que un dia es va trobar conduint i escrivint i va arribar a la conclusió que era un cretí recalcitrant. No imagino una manera més idiota de morir que responent a un WhatsApp.

Dijous - Errors capitals

Albert Ballesta havia de ser el nou director dels Bombers de la Generalitat, amb un sou molt superior al que ara està en discussió per ser alcalde. Va acceptar el repte del partit de substituir Carles Puigdemont fent, al meu modest entendre, la gran cagada de la seva vida professional. En primer lloc perquè Ballesta no és un home polític, en el sentit estricte del terme, i després perquè el consistori de Girona és, pel que fa a govern i oposició, el més delirant que recordo en els darrers 30 anys.

L'Albert Ballesta s'ha convertit aquests dies en el Fernando Morán de la política catalana (recordaran aquell ministre de qui es feien cruels acudits). Injust per un paio que, tenint una trajectòria reconeguda com a gestor i una projecció important, passava per allà i el van ?-i es va deixar- llançar als llops. Injust no vol dir que estigui exempt de culpa perquè s'ha equivocat massa i des del primer dia d'alcalde. La primera equivocació va ser acceptar liderar un projecte format per un equip desacreditat per la pròpia decisió d'ignorar-los a tots per rellevar Carles Puigdemont.

Jo d'ell fotria el camp a la velocitat de la llum.

Divendres - Comprar minuts

Un dels guardonats amb el Rahola de ràdio, que porta el nom de Miquel Diumé en record a un infatigable reporter radiofònic de Girona, ha aprofitat el discurs d'acceptació per demanar als polítics que deixin de finançar els mitjans locals comprant minuts per escopir la seva propaganda. Ho ha dit en Miquel Curanta, premiat juntament amb altres, per la cobertura de les eleccions municipals que van fer un grup d'emissores locals del Baix Empordà. Paraules que han pogut escoltar els -pel meu gust- excessius polítics presents a l'Auditori de Girona amb un -pel meu gust- excessiu protagonisme per ser una festa del periodisme.

Als polítics se'ls ha hi d'anar recordant, malgrat que m'aposto un plat de cigrons, amic Curanta, que continuaran comprant minuts i, pitjor encara, intentaran continuar comprant voluntats. El secret està en no deixar-se, i no sempre és fàcil. Sortosament molts mitjans s'hi resistiran i, fins i tot, de tant en tant alguns els recordaran en un auditori que el periodisme no es compra. Encara que se'ls intueixi un somriure sota el nas.