L'aposta del legislador espanyol i d'alguns legisladors autonòmics, com ara el català, en favor de la transparència en el sector públic era una qüestió de temps. Aquest principi ha esdevingut pilar de la Unió Europea i encara més quan alguns estats membres l'han incorporat en la part dogmàtica de les seves constitucions en qualitat de dret fonamental. Per tant, d'innovació, cap; més aviat incorporació al dret estatal i al dret propi de les comunitats autònomes d'allò de que de fora en ve.

Tanmateix, observo amb cert astorament que s'està aixecant, silentment, algun mur en contra de l'horitzó que han assenyalat diputats i senadors, elegits pel cos electoral, representants d'aquest, que el volen net com una patena o blau com el cel quan la tramuntana bufa. Un horitzó que és un canvi de paradigma tant per als buròcrates com per als polítics de torn. En paraules del director de l'Oficina d'Antifrau de Catalunya, el jurista Daniel de Alfonso Laso, magistrat en excedència, elegit pel Parlament de Catalunya, la regulació legal del principi de transparència no es fa amb ànim de castigar ningú, sinó amb voluntat d'esdevenir vacuna per prevenir mals majors en el si del sector públic. I és que la transparència ben entesa i millor practicada evita pràctiques que prohibides i castigades es troben en el Codi Penal.

Aquest canvi de paradigma suposa la incorporació de l'esmentat principi legal en el si de les administracions públiques i per extensió de totes aquelles entitats de dret públic que hi estan vinculades i està comportant no pocs maldecaps. En primer terme, per part dels buròcrates o, millor dit, de certes generacions de buròcrates o alts funcionaris, que s'han regit pel principi de desconfiança respecte de la ciutadania. Per l'ocultisme i l'opacitat, siguem precisos, mentre molts d'ells disposaven i encara disposen de compatibilitats mal concedides i pitjor practicades a les tardes i a la mateixa hora de la feina pagada per diners públics, en alguns casos.

En segon terme, respecte dels polítics de torn, especialment els cridats a la governació d'un estat, d'una comunitat autònoma, d'una comarca o d'un municipi, que sense disposar de la formació adient es veuen abocats a aplicar la llei i a sotmetre's al judici permanent dels electors. Essent distints uns respecte dels altres, els uneix la por que el tercer sàpiga i conegui maneres de fer, tripijocs inclosos, que mai s'havien d'haver produït, ni han de tenir lloc.

La por és el motor dels diferents murs que es van alçant respecte dels drets dels ciutadans a saber com són administrats els seus diners i en què es fonamenten algunes decisions polítiques que, per la seva naturalesa, disposen d'una certa laxitud en matèria d'elaboració i de justificació que en arbitrarietats poden acabar.

Aquesta por és la causa primera d'algunes informacions donades últimadament pel Diari de Girona respecte de l'exercici, sense resultat, dels drets de la ciutadania que es troben catalogats en les disposicions legals. Diguem-ho d'una altra manera amb l'intent de que sigui més compresa: Quan hi ha por i resistència, és que quelcom mal fet es pretén amagar.

Dit això i reiterat allò que Catalunya no és Dinamarca, com sovint diu el nostre director, sinó territori mediterrani en el qual han regnat des de sempre tant els suborns com les comissions, fenicis de dalt a baix amb tendència natural a posar la mà a la butxaca aliena, també cal dir que els grups a l'oposició haurien de recordar que els seus drets són els que es troben a les respectives lleis reguladores de cada administració i que no poden invocar el que no es troba escrit a la llei.

En nom de la transparència, per exemple, no es pot demanar la Lluna, sinó que s'han de sotmetre's a la llei especial sense usar la general. Ho tradueixo pel que fa a les entitats locals: si el primer dret de l'oposició és controlar i fiscalitzar al govern, la primera de les seves obligacions és fer-ho de conformitat amb les previsions de la norma legal que recull aquell control. A l'obligació de governar amb transparència, li segueix l'obligació de seguir la llei pròpia i no l'aliena per part de tots aquells que són oposició. Som fenicis, deia, però hauríem de ser fenicis cultes i fenicis pulcres, em sembla. Mantindríem així igualment la nostra condició de mediterranis, però del segle XXI després de Crist, que ja és un pas en la bona direcció.