Refugiats? De debò? Sembla un eufemisme anomenar així els més de 15.000 pàries als quals aviat desplaçaran a altres camps perquè a Idomeni els pagesos volen sembrar ara que és primavera. Això passarà en breu i el gironí Xavi Utiel ho sap. Ell està allà, ha vist els nous «camps» que controlaran els militars grecs i que estabularan els pàries. Idomeni no és refugi de res, és un punt intermedi, una terminal de pobres en trànsit als quals poden foragitar per sembrar patates.

El van advertir abans de viatjar-hi el 19 de març: «No t'adonaràs del que realment és fins que hi siguis». Ell volia arribar, aconseguir un parell de testimonis i tornar a l'aula de tercer d'audiovisual a l'ERAM de la Universitat de Girona amb un treball documental de matrícula, però li ha resultat impossible abstreure's de la realitat darrere d'una càmera i ha decidit aparcar les fotografies per entregar les seves mans a la beneficència. «És una cosa molt bèstia, estan vivint en la misèria més fastigosa que poden viure, una violació de la seva dignitat en tota regla», descriu.

A Idomeni no hi ha període d'adaptació. El que es veu és el que hi ha. Cru, brut i fangós. I quan un voluntari arriba els pàries fa mesos que desesperen. Utiel va enrolar-se amb l'Idomeni Crew/Intervolve, un grup de voluntaris independents que es passen d'una de la matinada a vuit del matí repartint roba entre els «refugiats», durant el dia visiten els nous camps que controlaran els militars com el de Kavala, a Polikastro, i a les tardes ensenyen anglès i matemàtiques als nens d'Idomeni a la «Kids Tent». Una idea que va tenir un altre gironí, Esteve Valentí, i que «Save The Children voldria absorvir».

Aquest és el gruix de la feina, que també combinen amb la Infotent, una tenda on s'informa els refugiats de les dues possibilitats que tenen: «la relocalització en altres països i la reagrupació familiar». Però «és molt absurd perquè l'única manera que tenen de demanar aquests serveis és a través d'una cita prèvia a través d'una sola línia de Skype», informa Utiel. «Molts d'ells no saben d'aquesta opció» i, al final, el sistema s'administra des de Salònica o Atenes.

Mentrestant, els refugiats «sirians, afganesos, iraquians, paquistanesos, kurds» segueixen amb la seva frustració que, de vegades, algú transvesteix en esperança fent circular el fals rumor que aviat s'obriran les fronteres. Quan això passa, tothom s'afanya a ser el primer i ja s'intueix en aquests casos qui aprofita per treure profit de l'embolic.

A Idomeni ningú hi arriba asèptic i enmig de la desgràcia també sorgeixen escenes llastimoses, com quan un grup de sirians van fer fora de la dutxa una nena iraquiana de 13 anys «per racisme». La mateixa que li fa d'intèrpret a Utiel amb els altres nens de la Kids Tent, i la mateixa que ha fet plantejar-se a la seva família tornar a Iraq perquè «el futur que els espera aquí és massa llarg i podrit».