He anat seguint la polèmica existent a Vilajuïga per la puja de l'IBI i per una obra pública acabada sense complir el projecte ni col·locar el mobiliari, que apareix com a causa immediata de l'augment impositiu. L'he seguida a través del Diari de Girona i, en funció d'allò llegit, m'atreveixo a dir que l'augment de l'IBI, sigui en l'inicial 150% o pel 100% final, motivat per una adequació de millora del centre urbà mal executada, és nul de ple dret, anul·lable per constituir desviació de poder i, en qualsevol cas, un frau de llei. Tot, presumiblement, clar, i fonamentat en la informació donada per aquest diari, que ningú a dia d'avui l'ha qualificat ni d'esbiaixada, ni menys de falsa.

L'articulista ja està més que tip de la ignorància que exhibeixen molts gestors de la cosa pública. Està fart que, en els pobles petits, l'alcalde o l'alcaldessa mani per collons i no per raons, com ha passat recentment a Avinyonet de Puigventós. Està saturat i empatxat perquè, gairebé quaranta anys després de la mort d'en Franco, el franquisme sociològic perdura amb clara tendència a créixer, en el marc d'un feixisme de paraula i de fets, com ara destruir un parell de milers de llibres, com ha passat en el municipi suara esmentat. I l'articulista, per últim, està maleïdament sorprès per la indolència intel·lectual de prometre o jurar complir amb els mandats que comprenen la Constitució, l'Estatut i les Lleis i veure, tot seguit, com bona part de la classe política encara no ha interioritzat que estem en un Estat de Dret que mana la submissió de l'Administració Pública, totes, àdhuc les locals, al bloc normatiu abans esmentat.

No accepto la major amb què em surten molts: Els alcaldes i els regidors, així com la resta del personal electe, no tenen per què saber de lleis. El meu ?rebuig no es basa en el principi que el desconeixement de la llei mai no és causa ni excusa per incomplir-la, sinó en la responsabilitat que hauria d'acompanyar tot candidat i tot electe de conèixer en format bàsic què és un Ajuntament, quina és la seva organització tipus, les seves competències i el seu funcionament. A una institució com aquesta no s'hi va despullat; s'hi hauria d'anar amb coneixements, amb vocació de servei i amb l'autocompromís de prendre les decisions assenyadament, pas primer per adoptar-les conforme a Dret.

Si l'alcaldessa de Vilajuïga s'ha vist sorpresa per la mala situació financera en què ha trobat l'Ajuntament no és responsabilitat ni menys culpabilitat dels veïns. En primer terme, és seva la irresponsabilitat per haver-se ficat en una entitat pública sense tenir ni punyetera idea que es trobava en fallida tècnica, pel que sembla. En segon terme, si és «herència rebuda», que vagi a les lleis per ?exigir responsabilitats pecuniàries i fins i tot penals als que portaren l'Ajuntament a aquesta situació. I, en tercer terme, fer un capmàs del deute, repartir-ho entre els veïns-propietaris i executar-ho emprant l'IBI és posar en valor que els nouvinguts al govern del poble tenen en el cap el mateix jardí de roselles que els seus predecessors. En aquest supòsit, que se'n vagin!, ni que sigui perquè, jo d'ells, abans de delinquir retorno a casa.

Dit delinquir, i afegeixo «presumptament» per ortodòxia, perquè més enllà de les potencials nul·litats de l'acte administratiu, «buidar» en l'IBI l'import d'una pèssima gestió econòmica-financera, pot constituir una prevaricació administrativa. L'IBI no és el «contenidor blau» de l'innombrable alcalde d'Avinyonet de Puigventós, pobret, que un dia se li'n va l'olla, sinó un impost estatal en favor dels Ajuntament perfectament delimitat en el seu objecte. Enlloc no es troba que els seus increments (el 100%, ara) puguin motivar-se per deutes pendents de l'Ajuntament, originats per una gestió pública de jutjat de guàrdia, com tampoc es troba que la recaptació disposi de la qualitat jurídica de «finalista». En conseqüència, no em sembla de rebut que el veïnatge acabi pagant els plats trencats de tants incompetents.