OPINIÓ

És un dels nostres, diuen

11.04.2016 | 07:03

El president de la Generalitat, Carles ­Puig­demont, va apropar-se a Girona, la setmana passada, per retrobar-se amb (part) dels seus antics companys de redacció d´El Punt. Res a dir. És quelcom humà, segurament desitjat per l´empresa i pels periodistes, com també per la resta del personal, com igualment volgut per l´antic alcalde de Girona.

Desitjat per l´empresa, sí, ben segur, perquè no sempre «un dels nostres», com s´ha dit i repetit, assoleix la més alta magistratura de la Catalunya autonòmica. Desitjat també per l´empresa perquè el nombre de subvencions i import de les mateixes, així com el préstec de l´Institut Català de Finances, i altres ajuts (presumiblement) que vénen dels impostos de tots, no pas només dels lectors del seu periòdic, en cap cas no es poden perdre. I desitjat per l´empresa perquè el president de la Generalitat no es passeja cada dia per la redacció i altres espais d´un diari al qual, de la capçalera, li ha caigut el mot «independent», posat en el seu naixement i conservat durant tantes dècades.

Volgut pel president Puigdemont? Doncs, també, perquè d´invitacions en rep a dotzenes per dia, i, aleshores, són contestades afirmativament només aquelles que tenen un retorn polític electoralista, parlem clar. Només un dels cincs presidents de Catalunya elegits amb posterioritat a l´Estatut de 1980 dissenyava ell mateix les sortides de palau i gai­rebé mai a suggeriment dels seus col·laboradors i assessors. Fou Jordi Pujol. En el seu llarg mandat va visitar tots els municipis catalans almenys una vegada i no sempre prèvia invitació de l´alcalde corresponent. Eren «visites pastorals», en el meu argot pseudoepiscopal, amb el propòsit d´apropar la incipient i més tard no tan incipient Generalitat a tot el veïnatge, i fer-los-hi una prèdica.

La visita del president Carles Puigdemont a El Punt tingué lògica empresarial interessada i lògica humana sense ànim lucratiu vinguda dels antics companys, ja que aquella fou casa seva, professionalment, i, per tant, la seva arribada i estada fou com un bíblic tornar a la casa del pare, una mena de sacramental, però en versió laica. Perquè no es pot ­oblidar que el periòdic fou fundat per gent d´església, en la seva formació i inicials creences, que havia fet el pas cap a l´irredempt esquerranisme burgès, molt majoritàriament laïcista de soca-rel segons que es va proclamar. Només cal posar la mirada al llistat de cooperativistes de Papyrus i posteriorment al consell assessor i al consell d´administració. El «tot Girona pudent» hi estava d´allò més que representada. Les famílies i els clans, els primers, com sempre.

Post tornada a Barcelona, Presència o dominical d´El Punt, es convertí en una vall de llàgrimes respecte d´un dels nostres, com es digué abans, durant i després de la visita del president de la Generalitat a les seves instal·lacions. Això no obstant, essent cert el lligam, ningú, absolutament ningú, ha parlat de les incomoditats personals i professionals que Carles Puigdemont suportà a la redacció del diari que avui predica la bona nova de l´independentisme. Perquè no tot foren flors i violes, com ara es pretén escampar urbi et orbi.

Parlo de les incomoditats personals i professionals del Puigdemont periodista per la seva afiliació a CDC. Foren tantes –avui parlaríem de mobbing o encorralament moral en el treball–, que l´avui President em demanà que el donés de baixa del partit per evitar el seu ostracisme dins d´El Punt d´aquella època. Recordo que va demanar un any sabàtic per allunyar-se –cosa que donà com a resultat el llibre Cataquè?– i que, novament incorporat a la redacció, el varen facturar cap a Blanes, per exemple. En la meva qualitat de president (llavors) de la Federació de Girona de CDC, comptant amb la complicitat d´en Miquel Roca (secretari general) i de Pep Caminal (secretari d´organització), vaig fer el que em va demanar, donar-lo de baixa de CDC, però convertint-lo en un formalisme immaterial: A efectes externs, deixava de ser militant; a efectes interns, seguia essent-ho, i així mai ha deixat d´ésser-ho. Ell no ho sabé fins molt temps després. Avui El Punt es vanta que el president és «un d´ells», mentre Puigdemont, més elegant, es fa el desmemoriat. D´aquell episodi, encara en té alguna marca de fustigament a l´esquena.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema