L'al·legat final de la defensa -Manel Mir- podria haver acabat després que presentés dues sentències del Tribunal Suprem on es parla del risc que suposa condemnar algú quan l'única prova de càrrec és la declaració de la víctima que, a més, exerceix l'acusació. Es tracta d'un supòsit que exigeix «cautela» i «valorar la qualitat del testimoni». Però el lletrat només va exhibir la jurisprudència com a introducció i després va entrar en matèria.

El primer que va fer va ser treure els testimonis de referència perquè «no tenen percepció pròpia dels fets» i «només saben la versió d'ella». Seguidament, va recordar que, «en cas d'ocórrer», els fets van passar en una taula amb 11 persones més «que no perceben res» i que acaben firmant un manifest de suport a Torramadé.

Analitzat l'escenari, va entrar a valorar l'actitud de l'exassessora, qui va interposar la denúncia contra Torramadé el 24 de desembre de 2012, vuit dies després que el polític la denunciés per extorsió i 50 dies després del sopar. I va provar d'invalidar també els informes pericials recordant que Minerva Amador no va acudir al departament d'assistència a la víctima fins un any després dels fets, tot i que li havien donat cita el 15 de novembre de 2012. Entroncant amb l'estat psicològic, va demanar a la jutgessa que valorés la conversa gravada al Club de Tir pel marit de l'exassessora a fi de determinar si la veu que Amador fa durant la negociació és de persona deprimida.

Aprofitant que l'acusació particular «es carrega el testimoni» d'Amargant en demanar que el processin per mentir, la defensa va incidir en aquest punt perquè no se'l tingui en compte en la sentència i, amb això, tampoc el seu article al diari, on explicava la confessió de Torramadé. m.s. girona