Tot Espanya es troba en un atzucac polític de mil dimonis. Jo ja no recordo la data de les darreres eleccions a Corts Generals, però em sembla que han caigut diverses fulles mensuals del calendari i tinc per segur que encara no tenim govern. A Catalunya, malgrat disposar d'executiu, preservem estranyament el «ball de bastons» que el gran Joan Amades ens ha transmès com a expressió cultural de la nostra ànima col·lectiva.

Com si no n'hi hagués de govern, vaja, doncs s'ha retornat al «dragon khan» de Port Aventura, descripció metafòrica del conseller Joan Carretero relativa al tripartit, amb l'afegitó que la CUP fa el que vol i més, parlo de pallassades, tot i ésser la darrera de les forces polítiques amb representació parlamentària. Políticament parlant, tots els que tenim DNI expedit pel Regne d'Espanya estem en un punt zero que produeix basarda i vergonya.

Tanmateix, no tothom ho veu així. Malgrat que Catalunya avui no és exemple de res, políticament parlant, per a alguns és molt més que Madrid, capital europea encarregada de tapar tota mena de mediocritats, apunyalaments, desavinences, futilitats i infantilismes que aquí es produeixen.

Així ho veu un vell company de CDC que em trobo pel carrer: «Escolta'm, sí, serà veritat, però mai no havíem arribat tan lluny!». Jo li discuteixo la major - arribat, a on?- i la menor - lluny?, perquè des que Pujol deixà la presidència de la Generalitat, no hem fet altra cosa que caminar milers i milers de quilòmetres en cercles concèntrics -la metàfora de la ingenuïtat, en dic- sense aconseguir res de res. En la seva època, almenys, anàvem de pesca i tornàvem a port amb peix al cove si la Bàltica no estava glaçada, però és que ara el rètol «veda» ens presideix des de fa setze anys! Havíem de capturar Ítaca i resulta que prou feina hem tingut per aconseguir una modesta sardina de res, com ara rodalies, on la Generalitat només estableix els horaris.

En aquestes estem, quan un grup d'autoproclamats intel·lectuals - des de quan n'hi ha, a Catalunya, d'intel·lectuals, si tots els que així s'autoqualifiquen viuen dels pressupostos públics o de diner pagat en negre? - ens surten amb això que en diuen manifest Koiné sobre el català i munten un sagramental, en versió catalana pasteuritzada, ja que l'autèntica fou una guerra-exprés entre les corones franceses i espanyola pel territori de...Borgonya!

Aquest manifest -Catalunya sempre assoleix el zenit de la sexualitat sobiranista en paraules i no pas en fets- aposta perquè, una vegada aconseguida la independència, l'única llengua oficial de la república sigui el català i que, en conseqüència, el castellà sigui llengua estrangera a tots els efectes, com ara el Kikongo, el Lingala o el Luba, idiomes oficials del Congo, que, com bé sap el lector, disposen d'igual abast territorial i humà que l'espanyol. Vull dir que, si els dominem, podem anar de compres arreu del món.

Com tot manifest català relatiu a la llengua o a la política en totes les seves vessants, el manifest Koiné compleix tots els requisits exigibles per ser homologat: excepció feta de tres o quatre ratlles, la resta és una excavació històrica-lingüística-paleogràfica sobre els mals que hem sofert per culpa dels espanyols.

Una història més, ja que no serà la darrera, plena de falsedats, però absolutament necessària per arribar, els seus autors, a finals de mes amb subsidis públics de tota mena via subvencions, tertúlies i altres prebendes que puden més que un abocador de deixalles, com ara la darrera gesticulació farsant de l'Empar Moliner a la televisió pública posant de manifest que d'on no n'hi ha res, res no pot sorgir excepció feta de la xavacanada.

Crec que l'aportació del grup Koiné és una insignificança al costat de tantes preocupacions econòmiques i laborals que parteix un terç de la població catalana.

Crec que és absolutament ?inoportuna en els temps polítics que travessem. I crec, a més, que entre friquis i talibans, l'independentisme ha donat l'esquena a la raó raonable. Un espasme més del poderós «sector subvencionat» de la Catalunya d'avui que, vés a saber, si a casa seva, quan eren petits, es parlava en castellà «porque hacía fino» a més de franquista.

N'he conegut tants, que saber d'una quants més no em traurà el son.