L'acusació particular va haver de tirar de proves perifèriques per corroborar l'existència dels abusos sexuals, tenint en compte que cap dels assistents al sopar va veure res. El lletrat Joaquim Bech de Careda va lligar la declaració «persistent, monolítica i granítica» de l'exassessora amb els informes mèdico-forenses que li objectiven un quadre ansiós-depressiu.
Però a qui va dedicar més temps en el seu informe va ser als testimonis -els de referència i els directes- dels quals només va elogiar l'actual alcadessa de Girona, Marta Madrenas, per haver confessat com aquella nit es va sentir «incòmoda» quan Torramadé la va agafar per la cintura i Fidel Rincón, que va perdre la feina a Unió «per haver obrat correctament».
A la resta, els va tractar de mentiders en recordar que al vicepresident de la Diputació, Xavier Soy, se li va escapar durant la seva declaració testifical que «potser sí havia vist un frec».
Es va guardar un dard per al cap de protocol de la Diputació de Girona, Josep Maria Amargant, per demanar que se li obri una causa penal per fals testimoni «per la seva pèrdua sobtada de memòria» durant el judici i evitar explicar les negociacions per aturar la denúncia. El rol d'Amargant «fa angúnia perquè és un fet que pot semblar superficial però que parla molt bé de com funcionen les coses en aquest país: una senyora pateix assetjament en un acte polític, es produeixen versions contradictòries i a la setmana apareix un manifest de suport a l'acusat i una negociació per aturar una denúncia. Realment esfereeix».
Va esmentar també la relació de dependència dels onze comensals amb Torramadé, a qui va tractar d'«amoral» per haver denunciat una extorsió per tenir «una coartada» m.s. girona
