Dissabte. La ràdio dels cecs

Quan feia ràdio els anys 80 -aleshores fèiem ràdio i no hi treballàvem- de les primeres coses que vaig descobrir és que els cecs són els oients més apassionats del mitjà. El senyor Dalmau, un cec de Portbou, trucava cada dia diverses vegades a Ràdio Tramuntana. De fet, se'l podia escoltar a tots els programes de la graella per opinar sobre tot. L'home tenia cap a 80 anys i fins i tot trucava al programa de heavy metal dels dissabtes a la matinada.

En Xavier Baus, de Banyoles, és el cec més conegut entre tots els radiofonistes catalans. Des de fa dècades truca a Ràdio Girona, Ràdio Barcelona... per xerrar amb tots els realitzadors. Envia roses de plàstic a les periodistes per Sant Jordi i, quan és el sant d'algun realitzador o periodista, els envia rocs de l'Estany (de xocolata) i tortades banyolines de pa de pessic.

Per Nadal mai s'oblida de fer arribar torrons i durant anys arribaven reproduccions en miniatura del negre dissecat de Banyoles. En Baus assisteix a tots els programes que es fan de cara al públic. La ràdio és una part, diria que insubstituïble, de la seva vida.

Dins d'un món de foscor la ràdio ha estat el mitjà capaç d'omplir el cap amb veus i personatges reals o imaginaris. La ràdio que fa "veure" els cecs.

Diumenge. Insensats de Tossa

Quan avui en dia encara és possible construir un resort de quasi trenta mil metres quadrats en un tros de paradís com és la cala Morisca de Tossa de Mar, m'adono que visc en un país de merda, ple d'insensats i bàrbars capaços de devastar el que queda del gran patrimoni d'aquest país, que és però sobretot era, el paisatge. Ni mil debats Costa Brava posaran fi a la insensata cobdícia dels ajuntaments.

El director general d'Urbanisme, Agustí Serra, ha ajornat la decisió de permetre la construcció d'aquest hotel però és molt probable que acabi donant el permís per cometre aquest nou atemptat a la Costa Brava, demostrant que aquest govern de Junts pel Sí (JxSí), malgrat la pell de xai i el camuflatge socialdemòcrata, té un ADN depredador.

Poca cosa a dir de l'Ajuntament de Tossa, com si no haguessin destruït prou bellesa en quaranta anys. Sou una calamitat! No heu après res.

Dilluns. + gestió - politiqueria

Els ajuntaments s'han convertit en administracions ensopides que funcionen de forma previsible, sense audàcia ni astúcia i amb nul·la creativitat. Per això, quan transcendeixen iniciatives diferents penso que potser no està tot perdut. Cassà de la Selva ha aconseguit estalviar-se més de 12.000 euros de llum l'any col·locant sensors en diferents instal·lacions municipals que delaten el consum innecessari i permeten fer una gestió més acurada de l'energia.

I això fent ús d'una tecnologia francament antiga. Quan s'aplica la fórmula + gestió - politiqueria passen petits miracles.

Dimarts. Fronteres interiors

Les fronteres entre els països de la Unió Europea continuen existint. Les fronteres són les zones més hipersensibles a tots els esdeveniments i successos. Tot els afecta, com si fossin les banyes d'un cargol bover.

M'he trobat l'empresari Antoni Escudero, artífex del Gran Junquera. Són unes galeries comercials pensades per una Europa sense fronteres per vendre marques als francesos des de Catalunya. M'explica que està molt content de com ha funcionat els darrers anys el negoci però que a causa dels controls antiterroristes, pels atemptats, han tinguts uns mesos "una mica cardats" perquè han provocat uns col·lapses que han acabat espantant els potencials visitants.

L'Europa de la lliure circulació que ens vam empassar fa vint anys, ara hem sabut que era un farol polític. Les barreres han reaparegut quan ha sorgit un problema important, ja sigui pels atacs dels terroristes o per la crisi dels refugiats. Les fronteres són la constatació de la veracitat de l'efecte papallona.

Un dia ens van dir que la Jonquera i Portbou passaven a ser fronteres interiors d'Europa. Aleshores ningú va caure que aquesta expressió és una bajanada de solemnitat: Una frontera sempre és una frontera i sempre és exterior.

Dimecres. Recuperar els llops

Escolto un expert en llops, Josep Maria Massip, que explica que la presència estable de llops a les muntanyes faria que les poblacions de senglars i cabirols, avui convertits en una plaga, fossin més raonables. No seria altra cosa que reconstruir aspectes de la xarxa tròfica que els humans hem anat modificant o destruint quan ens ha convingut. Ho vam fer amb el llop.

A finals del segle XVIII va ser condemnat a mort perquè, en absència d'altres animals, es va començar a alimentar de bèsties de pastura i de corrals i es va convertir en el gran enemic a batre d'aquell país rural. Carles III va ordenar el seu extermini i es van fer batudes sistemàtiques fins quasi la seva extinció en el cas de les comarques de Girona, on diuen que existeixen registres de les intensíssimes matances. La literatura va fer la resta, convertint-lo en un animal odiat, tètric i gòtic. Generacions senceres ens hem criat amb por del llop que ja venia de les històries medievals sobre licantrops.

Actualment, no se sap si en tot Girona hi ha un o dos llops que s'han vist al Ripollès i la Cerdanya. Recuperar-lo ara per mantenir a ratlla el senglar no crec que sigui un debat fàcil.

Dijous. Coses de dones

Em sento incapaç de divagar sobre la menstruació femenina i sobre la logística que comporta. I em sento avergonyit, com a mascle que sóc, dels espècimens del meu gènere que aquests dies fan ocurrències sobre la proposta que la CUP ha entrat a l'Ajuntament de Manresa referida a l'ús dels diferents ginys que hi ha per contenir aquest succés periòdic que afecta exclusivament les dones.

Ens hem acostumat a viure a favor o en contra de tot i, sobretot, a parlar de tot allò que ignorem. I si una cosa ignorem els homes són les coses de les dones.

Divendres. 35 anys sense Pla

Fa 35 anys que Josep Pla va morir al seu mas de Llofriu. Pla ha estat durant anys un dels autors més reivindicats per molts, al mateix temps que menystingut per altres per la seva afiliació política que queda parcialment qüestionada en més d'un passatge de La vida lenta, quan anota, els anys 50, que Franco li fa "fàstic" i el "deprimeix". O quan els anys seixanta, en motiu dels 25 anys de la fi de la guerra, escriu: "25 anys de pau, és a dir de misèria de policia i d'indignitat". Això no treu que inicialment confiés més en l'alçament que en la República.

En tot cas, el més gran autor català no té el lloc que es mereix al país, sobretot el dia de la seva mort, que coincideix amb Sant Jordi, per aquesta fatigosa mania que tenim de crear bàndols i no saber situar els personatges en el seu context històric. Ha passat durant anys també amb Salvador Dalí.

Personalment, he de reconèixer devoció per Pla, a qui vaig negar fins l'abril de 1993, quan de la veu d'Antonio Muñoz Molina, que dirigia un curset de narrativa a Cadaqués, vaig escoltar l'elogi més fabulós sobre l'escriptor: "Pla és una de les meves devocions permanents. Mai no deixo de llegir-lo. Pla és una escola de mirar. No hi ha hagut ningú que miri les coses com ell, ningú no sap explicar paisatges com Pla, ja sigui a l'Empordà o Nova York. Per mi és un misteri. El llegeixo i penso: on hi ha la clau de tot això? Perquè no fa cap trampa. És ell, que va amb la boina volta pels llocs i es posa a explicar-te aquest Casino (el de Cadaqués on ens ho explicava) o un cop d'estat al Zaire, i t'apassiona".