Diari de sessions

Per què hi ha eleccions i què ens poden portar

"Pensava que la política espanyola seria més europea. Però ha repetit els patrons de la política grega"

02.05.2016 | 07:21
Per què hi ha eleccions i què ens poden portar

Desentrenats en el pacte
Fins fa uns deu dies hauria apostat que hi hauria acord per la formació d'un govern sorgit del parlament elegit el 20 de desembre de l'any passat. Però no ha estat així. Un gran fracàs de la cultura democràtica del pacte. Ahir es va conèixer l'acord per la formació de govern a Irlanda amb un acord d'investidura entre els dos grans antagonistes de la política irlandesa des de la independència. Pensava que la política espanyola seria més europea. Però ha repetit els patrons de la política grega -eleccions repetides el 2012?- i de la política turca -dues eleccions consecutives el 2015. Les eleccions s'haurien pogut evitar amb un "pas al costat" (ara es diu així) de Mariano Rajoy a través d'un discret missatge al partit socialista. Les eleccions també s'haurien pogut evitar si Pablo Iglesias hagués operat amb la lògica d'una esquerra transformadora que vol governar per canviar les coses, però la decisió de desnucar la socialdemocràcia estava presa des del minut zero. Ningú podrà dir que el grup de 26 diputats sobiranistes -de tres forces polítiques diferents- més la diputada canària no ho hem posat fàcil perquè el canvi es produís en el govern espanyol i es posés punt i final a aquests asfixiants quatre anys llargs de majoria absoluta del mandarinat popular. Temps per escriure dietaris. Jordi Sevilla, exministre socialista i membre de l'equip negociador del partit socialista, ha escrit un interessant dietari d'aquests més de cent dies de legislatura fallida.

Els novíssims coneguts
La legislatura més curta també ha servit per al debut dels partits fins ara impol·luts en la vida parlamentària. Avui coneixem més bé Ciutadans -agregació de candidats fallits a les llistes del PP i del PSOE i amb un pensament polític de dreta centralista- i Podem, que ens ha fet pensar en termes de ruptura respecte a alguns tòtems desgastats però que sobretot ha exhibit el seu desordre i el gran narcisisme d'un lideratge messiànic. Ens hem passat quatre mesos votant constantment -amb un frenesí propositiu- en debats en comissió i plens. I el debat ha servit per conèixer les cares ideològiques de cadascú. Ciutadans ha practicat sovint l'abstenció del "sí però no i tot el contrari" i l'estil de no mullar-se ni sota la dutxa. Un dia quedaran atrapats entre tanta simulació -entre el cor i la sintonia personal amb el PP i el pacte firmat amb el PSOE-. També hem trencat barreres infranquejables deconstruïnt part del llegat legislatiu del PP. La propera legislatura, que ja no pot ser fallida, continuarà amb un guió ara ja encetat.

I Catalunya?
Quatre mesos que també han servit per demostrar com Catalunya és sovint un gran argument per guanyar vots i posar la por al cos. Si fossin certes totes les animalades que s'han dit sobre Catalunya i el seu govern, com pot ser que els grans partits "constitucionalistes" no correguessin a formar un govern d'emergència? Resulta que Catalunya té un govern sobiranista, amb un parlament amb majoria absoluta sobiranista i un full de ruta sobiranista i els egos irritats de la política espanyola s'han esbudellat entre ells sense pensar que un govern en funcions durant 10 mesos no és cap inconvenient per conviure amb el "desafío secesionista"; colla de comediants!

I quina proposta per A Catalunya?
Aquests quatre mesos també han servit per dialogar molt entre partits polítics. Fins al punt que PSOE i Ciutadans van firmar un acord de govern amb 200 mesures, vaja, tot un programa de govern. En aquest programa de govern es proposa la construcció de l'Eix ferroviari mediterrani? No, ni una paraula. En aquest programa es proposa superar el dèficit d'inversions en infraestructures a Catalunya que es podria resoldre en una sola legislatura i amb algunes decisions precises? No, ni una paraula. I mira que una part de l'equip negociador estava ple de catalans -jacobins, això sí- i l'altre amb destacats membres del PSC. Si quelcom ha quedat ben empíricament en orsai i fora de radar són els defensors de les terceres vies per donar una resposta democràtica a la demanda de les institucions catalanes.

Les lliçons del sobiranisme català
Hem actuat en unitat d'acció, discurs i iniciatives parlamentàries en un munt de casos. Hom es pregunta a la vista del resultat de la feina dels últims mesos per què no fou possible una llista sobiranista conjunta el 20 de desembre i per què ERC la rebutja pel 26 de juny. La diferència entre guanyar les eleccions a Catalunya -missatge potent a la política espanyola i a la comunitat internacional?- o fer un pont de plata a la victòria discreta -però el color del mapa a la nit electoral és el que compta?- per a Podem. Però dos no ballen tango si un no vol. I per tant, no cal pidolar més per una operació de país on alguns prioritzen l'interès de partit. El sobiranisme català es tornarà a presentar amb dues opcions el 26 de juny. I una lliçó apresa per alguns aquests quatre mesos és que allí on hi ha poder i interessos de Catalunya a defensar s'hi ha de ser, activament, posant els vots a favor dels interessos catalans i no deixant de jugar cap ni una de les partides. Sí, tenen raó els que diuen que el sobiranisme català -el catalanisme posat al dia- ha de jugar activament a la política espanyola en la defensa de llurs interessos i en plena sintonia amb el govern i el parlament català. A Madrid, a Brussel·les i a on sigui possible. Per cert, ha fet angúnia de manca de cultura democràtica veure el cordó sanitari dels partits espanyols -nous i vells- davant els electes catalans o bascos. També falta d'entrenament democràtic. Com es formen governs a Bèlgica o a les repúbliques bàltiques o a Centreeuropa? Integrant o escoltant les minories, mai posant un cordó sanitari que reforça el camí cap a la porta de sortida.

Què podem esperar del 26-j
Hi ha un punt de vista que avui dia diu que les eleccions del 26 de juny de poc serviran perquè el mapa electoral i la composició del parlament quedarà molt semblant a l'actual. No hi estic pas d'acord. Segur que en les properes setmanes s'estendrà el malestar, l'emprenyamenta, per la repetició de les eleccions. Però el 20-D es va votar molt en clau de protesta, molt a la contra d'uns partits que havien de ser castigats. El 26 de juny, a la llum de l'experiència, es votarà més pensant en "per a què servirà el meu vot el dia després". A Catalunya el 20-D vam votar sense nou govern català i en un ambient de pessimisme. Ara votarem amb un govern català en ple funcionament i amb un president de la Generalitat gironí. Tot això jugarà a favor de la mobilització i de trobar un nou i positiu sentit al vot. Però de tot això ja tindrem temps de parlar-ne.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema