Joaquim Ferrer va ser un nen de postguerra crescut a la casa dels avis paterns a l'Eixample i amb la protecció i la calidesa de la tieta Mercè que el va marcar molt en el seu caràcter fort i ple d'iniciativa i alhora dolç i bondadós. Un dels seus últims treballs va ser un article sobre el dietari d'exili del seu pare. Quan la memòria comença a fallar perquè l'enemic invisible inicia el seu atac, la memòria torna amb força als records dels llocs i els anys "on em varen fer possible", en paraules del nostre estimat Raimon.

Fill d'una família catalanista que havia perdut la guerra per partida doble, aviat va començar a descobrir el país a través de l'escoltisme. I mirant aquell paisatge devastat se li va desvetllar el seu compromís social fortament entrellaçat amb el sentiment religiós. Als dinou anys va conèixer Rosa Domènech, filla de Llagostera, a l'Institut d'Estudis de Benestar Social i ja no es van separar mai més. En Quim i la Rosa han format una parella excepcional fortament compenetrats pels valors i per una estima i cura mútues difícils d'aconseguir.

Quim Ferrer va treballar uns anys a l'editorial de Santiago Albertí,que ens evoca aquell entranyable Diccionari de la llengua catalana de tapes de color groc que ens ha acompanyat en l'aprenentatge del català. Amb Albertí va explorar els límits de fins on estàvem disposats a arribar els catalans en la lluita antifranquista. L'activisme era constant. Acompanyava la Rosa al Camp de la Bota, on les primeres i compromeses treballadores socials del país treien homes i dones de la misèria i els donaven un futur i esperança. Mentrestant arrancava la seva vasta producció com a historiador, començant per l'estudi del moviment obrer a Catalunya.

Com a redactor de la revista Canigó, un dia en Quim i la Rosa van anar a entrevistar Josep Pallach i va començar una relació d'admiració i amistat. Quim Ferrer va aprendre molt en les hores de treball i amistat amb Josep Pallach, un home influït per la política francesa. El Reagrupament representava una socialdemocràcia radicalment partidària de la democràcia de tall occidental i frontalment contrària al comunisme. En l'ambient d'aquelles èpoques, tenir clares aquestes idees en el camp del centreesquerra no era fàcil per la pressió ambiental. Les reunions del Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya es feien a casa seva, al carrer Lucà de Barcelona.

En aquell mateix pis en Quim hi guardava la màquina de ciclostil amb què feia llibres clandestins de tirada limitada que circulaven entre amics. També produïa documents i octavetes de propaganda en la lluita per la democràcia o la difusió de les idees de renovació del Concili Vaticà II. A vegades havia de trobar refugi a casa d'amics però no sempre va evitar ser detingut. Va ser jutjat i condemnat per promoure la campanya "El català a l'escola". Va participar en la unitat socialista però s'hi va sentir incòmode davant el corrent d'Eduardo Martín-Toval. En els pactes per la unitat socialista li van assignar el número dos de la llista del PSC a l'Ajuntament de Barcelona. No el va acceptar i va deixar el PSC-PSOE. Aquell lloc el va acabar ocupant Pasqual Maragall, que tres anys després va substituir Narcís Serra a l'alcaldia.

Va estar més de dos anys fora de la política, a la Fundació Jaume Bofill; "aquell anys em sentia trist perquè no podia fer una política útil", em deia. Va rebre una trucada de Miquel Roca per incorporar-se a les llistes al Congrés per Barcelona en les eleccions de 1982 en les files de Convergència. Aquell dia va fer el pas a la militància a un partit que sempre va voler de confluència i sensibilitats polítiques amb accents diferents però unit per la prioritat de la llibertat de Catalunya. Es va sentir còmode amb l'oferta perquè feia molts anys que també treballava a prop dels equips de Jordi Pujol en la lluita antifranquista i en el "fer país". Va ser el conseller de Cultura del "desplegament cultural", de la construcció dels grans equipaments amb l'ajuda inestimable de la seva secretària general al Departament, Glòria Riera. Un home alegre i positiu de fina ironia que mai va trepitjar el cinisme ni el sarcasme.

Acabat el seu període al Govern, va ser elegit quatre cops diputat al Parlament de Catalunya i representant-lo va ser senador i president del Grup Parlamentari Català al Senat de 1988 a 1999. Foren anys de plenitud per a Quim Ferrer. Va presidir un grup que va arribar a tenir fins a quinze senadors i tots ells retenen un gran record del dinàmic ritme de treball útil del grup. En època de majoria relativa dels conservadors, va començar a desenvolupar el concepte de "sobirania compartida" per Catalunya que, en aquells anys, resultava un plantejament trencador. De 1994 és el llibre El Fil Roig, segurament l'assaig de pensament polític i compromís cívic més reeixit i més llegit en la seva àmplia producció. També va publicar amb una gran assiduïtat a la premsa de Barcelona i va escriure durant més de vuit anys un article quinzenal al Diari de Girona.

El vaig conèixer quan tenia 18 anys de la mà de Ramon Sala i Canadell. Vam congeniar i el tresor de l'amistat va arrelar. Fa més de deu anys els Ferrer-Domènech i els Xuclà-Santamaria ens vam comprar una casa a Pals que va ser el nostre particular kibutz de felicitat, amistats compartides, converses sense rellotge, estius i caps d'any. Per a nosaltres, va ser un segon pare i per a les nostres filles Elna i Berta la Rosa i en Quim seran sempre una contribució decisiva "a fer de la vida una obra d'art", com deia sovint. Assegut, en les sobretaules, ens mirava i posava els ulls sobre el paisatge deliciós de l'Empordanet i deia amb un mig somriure murri: "No tenim motiu de queixa".