El nombre de joves que han sortit d'Espanya per anar a lluitar a Síria i l´Iraq és escàs si es compara amb les xifres dels països veïns. A Espanya, no hi ha un gran atemptat gihadista des dels trens ­d´Atocha i les cèl·lules que s´han desmantellat fins al moment ni tenien capacitat per dur a terme una acció similar, ni tampoc la preparaven, ja que la major part es dedicava a tasques de reclutament. Espanya és un país tranquil, encara que els serveis secrets i els policials tenen l´ull posat a Catalunya, que pot convertir-se en un polvorí i té l´índex de radicalització més gran d´Espanya -9.836 persones, de les quals 1.416 a Girona-, segons documenta el periodista Ignacio Cembrero en el seu darrer llibre, La España de Alá.

Encara que Espanya sigui el segon país europeu on s´han desenvolupat més operatius contra el gihadisme (5 a Girona entre el 2004 i el 2015) no hi ha una conflictivitat important. Cembrero ho il·lustra amb les declaracions del comandant a la reserva, Jesús Nuñez Villaverde, on afirma que Espanya «no és objectiu preferent del terrorisme gihadista» però els «governants estan generant un clima de terror que no es correspon amb la realitat».

Si existeix algun perill ara mateix es troba al Sahel i la riba sud del Mediterrani, on Estat Islàmic està ampliant la seva influència, cosa que concorda amb els darrers informes d´Intel·ligència que revelen com els mujaidins procedents del nord i el centre d´Europa que volen unir-se a les files del grup terrorista estan travessant la península Ibèrica per les carreteres gironines. Un infomre de l´Assessoria d´Intel·ligència i

Consultoria de Seguretat (AICS) confirma que la via espanyola està en ple auge.

Però el perill de la radicalització existeix. Entre 2012 i 2015 a Catalunya es van celebrar 26 congressos salafistes internacionals, un dels quals a Torroella de Montgrí, segons recorda Cembrero en el seu llibre. L´any 2010, un dels cables de Wikileaks que es van filtrar, indicava que «l´amenaça a Catalunya està clara» perquè hi havia molta població musulmana susceptible de ser captada. Barcelona n´era l´epicentre i Washington havia previst crear a la seu del consolat «un centre d´intel·ligència, antiterrorisme i anticrim organitizat» segons un telegrama diplomàtic de 2007. No se sap si es va crear.

Europol creu que Barcelona és la ciutat que més risc pateix de viure un atemptat, seguida de la província de Cadis, on hi ha la base naval americana de Rota, Madrid i València. Aquest pol d´atracció és a causa del salafisme, recorda Cembrero en el su llibre, perque és un corrent plenament assentat a Catalunya, i és una ideologia internacionalista que propugna un ordre islàmic universal que xoca amb els valors i normes de la nostra societat.

Pel que fa als llocs de culte on el salafisme és predominant, en el conjunt d´Espanya hi ha 98 mesquites catalogades pel Ministeri de l´Interior com a salafistes. D´aquestes, 50 es troben a Catalunya, encara que el comissari en cap dels Mossos, Josep Lluís Trapero, les eleva a 70. Però el salafisme tampoc és un corrent homogeni perquè tant poden alinear-s´hi afins a Hamas com xiïtes pakistanesos radicals. Això sí, l´activitat salafista de Catalunya està al nivell de Bèlgica: entre 2012 i 2015 es van celebrar 26 congressos a Girona, Barcelona i Reus, on participen ponents de l'Aràbia Saudita, Qatar, Kuwait, Egipte, Jordània i el Marroc.

Alguns especialistes consideren que la doble identitat que es viu a Catalunya dificulta la integració d´estrangers perquè, de forma similar al que passa a Bèlgica, que és incapaç d´oferir una identitat cultural clara -un autòcton pot no saber si és flamenc, való o brussel·lès- com ho ha de tenir clar un estranger? I a això, cal sumar que Catalunya, segons recull l´autor del llibre és l'únic lloc d'Espanya on hi ha guetos. Cembrero posa els exemples d´algunes zones de Salt, a Ca n'Anglada (Terrassa), Can ­Puiggener (Sabadell) i Rocafonda (Mataró).

D´entre els musulmans residents a Catalunya, la nacionalitat més nombrosa és la marroquina, segons el secretari d´Estat de Seguretat del Govern Rajoy, Francisco Martínez, perquè «la Generalitat ha primat aquells immigrants de països on no es parla espanyol per afavorir la seva adhesió al projecte sobiranista davant d´Espanya». No obstant, la pretesa tolerància als «nous catalans» per part del govern autonòmic és un aspecte més declaratiu que material, com provaria el fet que Barcelona és l´única gran ciutat d´Europa que no disposa d´una gran mesquita tot i que hi ha un col·lectiu nombrós de fidels i possibilitat de sufragar-la, o bé les traves burocràtiques amb què es troba la comunitat musulmana cada vegada que vol construir una mesquita en una localitat catalana.

Mentre tot això passa, cada vegada s´està més a prop de conviure amb segones i terceres generacions però evitar que aflori el radicalisme que s´ha vist en nacions veïnes és una tasca política i ciutadana.