o hi ha contingut ètic a la política quan l'interès de part se situa pel damunt de l'interès general o bé comú. Per més que les anomenades «noves polítiques» vinguin a substituir les «antigues», prevaldran sempre les que es posin a disposició de l'interès general.

En tot temps ha estat així, salvant geografies i situacions puntuals, i serà així per sempre més. L'ésser social de l'home i de la dona no pot entendre ni acceptar altre paradigma que no sigui relligar la política amb l'interès general.

Essent així, el desacord entre les formacions polítiques i entre actors polítics pot entendre's i acceptar-se com a xoc d'idees i de concepcions aplicades al governar. Mai com a fita de fer política, perquè aleshores el desconcert que es genera en el si de la societat és total i dóna pas a l'entrada del descontentament via abstenció o via formacions polítiques amb component anarquista.

És exactament el que està passant a Catalunya amb el permanent «ombratge» de l'Artur Mas-no se n'anava?- respecte del president Carles Puigdemont, les trencadisses internes de Junts pel Sí que sonen a tambors de guerra entre ERC i CDC, o els efectes nocius que es produeixen quan la clau de l'estabilitat parlamentària i de la governabilitat se li ha reconegut a la CUP en solitari en comptes de cercar equilibris més plurals.

El desconcert català és suïcida. Aquí ningú no es fia de ningú -diguem-ho clar- mentre es van donant lliçons de governança a tot Espanya i, en particular, als partits polítics d'abast espanyol, sense deixar d'atiar allò que «Madrid ens roba».

Què fan els nostres perquè no ens «robin»? Res de res, llevat del vicepresident Oriol Junqueras,que ha sabut crear lligams de respecte mutu amb el ministre Cristóbal Montoro-qui ho havia de dir!- amb la finalitat que, mentre no s'aprovi un nou sistema de finançament de les comunitats autònomes de règim comú, ens vagin arribant diners per anar tirant, perquè si s'atura la locomotora simplement no s'arriba a la desconnexió amb Espanya per emprenyament intern no controlable, per exemple.

Només faltava l'ACN i les seves guerres intestines com a confirmació que anem sense brúixola, però amb una motxilla plena de ganivets. Així no podem anar fent via, si és que alguna vegada ens hem mogut d'allí on érem, per més que els molts miralls posats ens hagin retornat la imatge falsa que sí caminaven. Una altra cosa és cap a on, perquè d'Ìtaca hem passat a Dinamarca i d'aquí a Kosovo, com un acudit dels dolents que posa la indolència dels nostres governants damunt la passarel·la Cibeles, doncs la Gaudí va ser desmantellada fa anys pels polítics de llavors, en el marc del provincianisme imperant a Catalunya.

El desacord com a mètode també és el que s'està donant en el conjunt d'Espanya. Per ara, la no entesa per tactisme de curta volada i per personalismes de ment estreta ens porta a nous comicis que, sembla, res de nou ens durant excepte un augment de l'abstenció. Uns resultats, els darrers i pel que fa al Congrés dels Diputats, doncs al Senat el PP disposava novament de majoria absoluta, que esquarteraren el bipartidisme regnant des de 1977 i donaren quatre grups prou importants en nombre d'escons.

Aviat es va veure que si el Partit Popular d'en Mariano Rajoy no movia fitxa, com així ha estat, res no seria possible, per la qual cosa tots els partits polítics ens han ofert una nova mostra de com la paraula i la gestualitat pot amagar el no-fer i el no-ser fent sorgir l'aparença d'utilitat i de sacrificis que enlloc no es donen.

La irresponsabilitat ha estat l'estel seguit per tots i ara ens envien de nou a les galeres electorals. Això sol, la no entesa, ens parla de la immaduresa de les noves generacions de polítics. Se'ls en fot decebre la ciutadania; allò que els mou és l'interès de partit i l'egolatria.

Amb gent com aquesta, uns viciosos del poder pel poder, no anem enlloc. Si de cas, anem de recules, perquè cada vegada és més gran la indignació de tots nosaltres, els ciutadans, que els mantenim per solucionar problemes i no pas per crear-nos-en de nous. En no haver-hi interès general en les actituds i els fets dels polítics d'avui, no hi ha ètica possible. Decepció.