El Dietari

Últimament, quan em trobo algú de Figueres el primer del que parla és de la situació explosiva que hi ha dins del consistori. Les relacions entre els membres del govern són entre dolentes i molt dolentes. M'expliquen que, fins i tot, entre alguns edils els costa dirigir-se la paraula. Volen els punyals. S'han sentit crítiques en públic d'uns cap a altres. I no són de diferents partits del govern, sinó del mateix. Això és el que m'expliquen els que coneixen les interioritats de l'Ajuntament. Els ciutadans de peu, en canvi, noten la deixadesa sense precedents d'una "ciutat bruta en què no es reparen ni els carrers". Això m'ho diu un comerciant convergent de tota la vida.

Santi Vila va llegar El guepard. Va buidar les alforges que havia deixat força folgades Joan Armangué però a més a més va deixar una herència política luctuosa.

Diumenge peix agònic

Una de les millors notícies dels últims temps és una que, malgrat la seva transcendència, ha passat força desapercebuda: A partir de 2017 les vedes de pesca seran ?obligatòries i regulades pel Govern. Europa obliga a fer-ho. Fins ara eren els mateixos pescadors que les demanaven, però eren molt poc efectives perquè es feien a partir de la seva conveniència, malgrat que ells saben millor que ningú que la sobreexplotació pesquera és una penosa realitat. En cas de seguir l'actual explotació, en pocs anys hi haurà escassetat de peix i algunes espècies podrien fins i tot desaparèixer. No són casuals les aparicions i ?desaparicions sobtades d'alguns peixos, com ara el sonso, que, després d'anys de pescar-lo de forma esbojarrada a la Costa Brava, ja en fa dos que costa trobar-ne als mercats.

Dilluns sentit comú

L'Associació Catalana d'Al·lèrgies Alimentàries considera que els restaurants no compleixen amb la normativa sobre informació d'aliments. Diu que hi ha casos que se la juguen perquè a Catalunya es calcula que hi ha tres mil nens amb risc de morir per anafilaxi, que és la reacció al·lèrgica més greu.

Concretar la responsabilitat en aquests casos és francament complicat però d'entrada comença per un mateix (en aquest cas pels pares). No fa pas massa vam comprar un pastís d'aniversari al carrer Santa Clara. A l'hora de menjar-lo una de les nenes ens va dir que no podia menjar nous. Vam trucar a la fleca per preguntar els ingredients del pastís. Ens van dir que no portava nous però que podia contenir alguna traça perquè a l'obrador en manipulaven.

Tinc dubtes sobre si s'ha de traslladar la responsabilitat als restaurants.

Dimarts governar per parlar

Segueixo la roda de premsa de cada dimarts de Neus Munté. Certament a la vida hi ha millors coses per fer, però què hi farem!

Set anys enrere, fent de periodista a Girona, esperàvem els dimarts per veure quin projecte o quina nova aprovava el Govern per al nostre territori. Sempre hi havia una obra interessant, alguna ampliació de plantilla, un jutjat nou, una ocurrència cultural, algun anunci sobre transports, salut, ensenyament... Actualment els dimarts no es comunica res important per a cap territori. El Govern situa en primera línia les arengues polítiques. Quasi mai tenen res important per anunciar. Res que contribueixi a fer progressar el país o millorar el benestar dels ciutadans.

Fa temps que ho atribueixen a la crisi i al mal finançament. Ens sabem de memòria que tenim un finançament maldestre. Ara comencem a comprovar que la política ha renunciat a la imaginació. Els dimarts de reunió de Govern han deixat de ser transcendents. S'han convertit en dies d'intercanvi d'artilleria amb el Govern espanyol.

Dimecres Bàscara

Bàscara especula a vendre's l'ajuntament per poder sobreviure. Es veu que l'anterior alcalde tenia la mà foradada. Durant anys Lluís Lloret va fer riure molt a les redaccions periodístiques pels seus projectes guillats, o simples deliris, relacionats amb el món del cavall. Va començar fa un parell de dècades volent muntar una Ciutat del cavall de referència mundial i va acabar empetitint la ciutat fins a projectar un hipòdrom pel qual Bàscara va gastar una fortuna però que mai va veure la llum.

Bàscara és només un exemple de la gestió insensata d'alguns municipis gironins que, perseguint ambicions desmesurades, han acabat arruïnats per molts anys i condemnats a una lenta degradació.

Dijous maletes a punt

La secretària d'Estat de Justícia, Carmen Sánchez, explica que la meitat del personal de justícia que treballa a les comarques de Girona és interí. A partir d'aquí ja se sap: la culpa és de l'altre -en aquest cas la Generalitat- perquè no convoca places. Segur que la Generalitat té una opinió diferent sobre qui és el responsable.

Però amb independència de les culpes, les conseqüències són nefastes perquè aquesta falta d'arrelament va associada, en molts casos, amb un compromís escàs i amb plantilles inexpertes. I quan es tracta de justícia no és un problema menor. Durant molts anys, quan arribaven a Girona jutges i fiscals d'altres punts de l'Estat, la seva única obsessió era el dia de la marxa per tornar a casa o aconseguir el trasllat a Madrid per intentar convertir-se en una vedet de la justícia. Això sumat a l'antiga al·lèrgia catalana a ser funcionari, fa que a la justícia no hi hagi massa catalans d'origen i que la rotació sigui un autèntic mareig.

Divendres art i esperança

Per alguns aspectes, sobretot comercials, la Catalunya Nord i les comarques de Girona són una sola regió. Per exemple en l'art. En els darrers anys, entre Montpeller i Girona hi ha hagut una sagnia de galeries d'art sense precedents. En l'última dècada han tancat la immensa majoria. Per això és fabulós veure la vitalitat de la galeria el Claustre dels Mascort, ja sigui a la de Girona del carrer Nou o la de la rambla de Figueres.

Avui presentaven una exposició del pintor realista Marcos Cárdenas, que és un prodigi capturant instants quotidians de gran bellesa (passeu a veure-la al Claustre de Girona). La sala era plena de gent molt atenta, cosa que m'ha sobtat i esperançat moltíssim. Mentre l'art tingui espectadors, no tot està perdut. Com deia un pintor malagueny, l'art és la mentida que ens apropa a la veritat.