Sinceritat

El cap de files del PSOE, Pedro Sánchez, s'ha sincerat en les jornades del Cercle d'Economia a Sitges amb dues declaracions que han de tenir la màxima atenció. En primer lloc ha dit que s'han repetit les eleccions espanyoles per la "qüestió catalana" que, dit en plata, vol dir que no s'ha atrevit a pactar amb Podem per no afrontar un referèndum a Catalunya. L'anomenada "qüestió catalana", doncs, queda clar que està en mans de les capacitats i les debilitats de la pròpia societat catalana quan s'expressi a les urnes d'aquí a quatre setmanes. I també ha dit Sánchez que no es repetiran les eleccions per tercera vegada. Això vol dir que la política espanyola es veurà abocada a dos possibles escenaris: o un pacte PP-Ciutadans (que ara com ara no sumen prou escons per fer-lo possible) o un pacte PP-PSOE, amb un gran joc de nervis sobre qui encapçala el govern, per què i fins quan. Si les eleccions s'han repetit per impotència d'entomar el sentiment majoritari de la societat catalana, seria indispensable que la societat catalana ratifiqués aquesta incomoditat "política" per la propera legislatura.

Números canten

La nit del 26 de juny potser Pedro Sánchez es penedirà d'haver cremat les naus tan ràpid, sobretot si el seu partit queda en tercera posició, com auguren les enquestes que es manegen en els despatxos més influents, que no estan especialment preocupats per aquests nou mesos de govern en funcions. Deuen ser coses de la tradició política espanyola del segle XX, amb dues dictadures. Anem a l'escenari de la repetició d'eleccions a Grècia el 2012, on el segon resultat només va abocar el PASOK de Venizelos a ser crossa de Nova Democràcia. Les enquestes també diuen que el partit que pot guanyar en l'àmbit espanyol, perdent escons, el PP, a Catalunya pot quedar en una situació residual, encara més que l'actual. I les enquestes també diuen que recuperar el nom de Convergència i posar al museu dels records l'efímer Democràcia i Llibertat ja està donant els seus primers fruits en forma de mobilització electoral d'un espai que existeix i que entre el Junts pel Sí -que va ser un encert- i les eleccions de desembre va quedar desdibuixat. Els números també diuen que els dos pols que s'estan configurant a l'escenari polític català són els dels dos moviments que han decidit canviar per eixamplar el seu espai i la seva política: En Comú Podem i Convergència i el partit nou que n'ha de néixer el juliol.

Colau, any 1

És en les situacions crítiques quan es coneixen les persones, es diu de forma bastant comuna. Doncs, el primer any del govern municipal de l'Ajuntament de Barcelona, amb el colofó dels greus disturbis de Gràcia i la tèbia reacció del govern municipal, posen el ?con?trast d'una manera diferent de governar que quan ha de passar de la retòrica als fets té uns greus problemes de gestió de la quotidianitat. La glossada Colau pels periodistes nostàlgics del maragallisme -quelcom bastant més seriós, elaborat i consistent- ara no saben on amagar-se. En aquesta societat en transformació tan ràpida i de vot tan líquid, podria ser que els governs de "confluències" a Espanya siguin només uns escenaris de transició. A Madrid sembla molt clar amb l'alcaldessa Carmena i a Barcelona encara ha de sortir de la caixa qui li plantegi l'alternativa a Colau. Però aquest existeix i agafarà forma més aviat que tard. Si Colau es projecta sobre la campanya de les eleccions generals, veurem si és un actiu o un passiu. PSC i ERC van votar tot just fa un mes els pressupostos de Colau. Segurament es van precipitar en el seu càlcul. I en el cas del PSC, segurament va dominar més l'agenda personal de qui va impulsar la decisió.

Números ben curiosos

L'última enquesta del CIS del mes d'abril revela una dada que m'ha cridat poderosament l'atenció. Es demana als votants dels diferents partits quin és el seu estatus social per quedar enquadrats en una de les quatre següents categories: classe mitjana-alta, classe mitjana nova, classe mitjana vella i ?obrers. A mi la distinció em sembla una mica antiga però és la que s'utilitza. És més que cridaner que hi ha més votants de classe mitjana alta entre els votants d'ERC que de Convergència. I que hi ha més votants que s'enquadren en obrers a Convergència que a ERC. Oi que resultarà xocant per a alguns? Hi ha els d'"algú ho havia de dir" i hi ha els d'"algú ho haurà de fer". Des que la CUP és la segona força política a Sant Cugat, moltes coses s'han de pensar. Potser es pot fer la revolució de les samarretes de colors i les frases ocurrents, però aquest país, amb una recuperació econòmica encara dèbil, necessita menys debilitat estètica i més endreça i poca fressa. Algú havia de fer possible un nou govern el 10 de gener, algú havia de fer possible el 9-N de 2014, algú havia de fer possible l'estabilitat i la responsabilitat per la integració europea i per evitar el rescat bancari. Bé, tot això tindrà un pes evident en el debat de les properes setmanes. Seguim!