Regidor de Lloret, diputat al Parlament, senador, president de l'Autoritat Catalana de la Competència. Aquests són alguns dels càrrecs que ha ocupat Arseni Gibert al llarg de les darreres tres dècades. Jubilat fa pocs mesos, en aquesta entrevista confirma la definició que va fer d'ell un antic company de partit: era una "ànima lliure al PSC", "un liberal pragmàtic que creu que en la socialdemocràcia la llibertat ocupa l'espai principal i que del mercat o l'empresa se'n poden identificar virtuts i no només les crítiques extremes i apriorístiques de part de l'esquerra".

Buscant a l'hemeroteca, el primer que trobo de vostè va ser una polèmica per un llibre que va publicar a principis dels 70.

Es deia 'El crac turístico de la Costa Brava' i me'l va editar la Cambra de Comerç. Alertava que la pressió dels touroperadors acabaria essent contraproduent per a la Costa Brava. En aquell moment, explicar que en turisme passaven coses que no explicava el discurs oficial era molt més pecat que ara. El governador va segrestar la publicació del llibre, però poques setmanes després, gràcies a una gestió de la Cambra de Comerç, van desbloquejar el segrest. Va ser un petit escàndol.

El temps li va donar la raó...

En qualsevol destí turístic hi són compatibles molts tipus de turisme diferent, però si un de turisme massiu domina molt, acaba espantant el turisme de major poder adquisitiu. És el que ha passat a Lloret clarament i també en altres llocs de la Costa Brava.

Admirador de Josep Pallach, acaba entrant en política. Primer de regidor a Lloret...

Vam guanyar les segones eleccions democràtiques. Jo no tenia intenció de dedicar-me al 100% a la política perquè treballava en una multinacional a Barcelona. Però l'ajuntament estava en una situació delicada i era el que sabia més de números de l'equip que liderava el projecte del PSC.

I comença una etapa al sector públic que no ha acabat fins aquest any. Com va fer el salt a la política de partit?

De seguida entro a la direcció del PSC a Girona, que no vaig deixar fins que em vaig incorporar a l'executiva del PSC a Catalunya l'any 1994, després del Congrés de Sitges, on es va viure un enfrontament intern important.

Al llibre 'Una falsa història del PSC' relata les entranyes del partit.

El 2000 vaig plegar (de l'executiva) fastiguejat. Abans de formar part de l'executiva nacional del PSC, pensava que els dirigents que manaven a Barcelona eren gent collonuda. El cert és que alguns ho eren, però quan vaig arribar a Nicaragua [nom del carrer on hi ha la seu del PSC català] vaig veure i viure en primera persona les misèries internes dels partits. Modestament, crec que la part més interessant del llibre és on explico els mecanismes de control que estableixen els partits polítics. D'això se n'ha escrit poc.

Les "clavegueres" del PSC no deuen ser tan diferents de les d'altres partits?

Tinc un bon amic d'un altre partit que fa anys que em diu, de manera molt encertada, que els secretaris d'organització dels partits són intercanviables. Que fan la mateixa feina de control i de pressió.

Això va contribuir, finalment, al fet que es donés de baixa del PSC l'any passat?

No. Jo no tenia intenció de donar-me de baixa del partit. Tot i estar força distanciat de la direcció actual, jo i d'altres seguíem militant. El dia que vaig dir prou va ser quan van decidir repescar la Carme Chacón i en José Zaragoza per a les llistes de Madrid.

S'ha mostrat molt crític per la relació de submissió del PSC cap al PSOE...

El pacte del PSC amb el PSOE va ser correcte en el seu moment. No fer-lo hauria suposat que el PSOE hagués pres el vot socialista a Catalunya. Però el PSOE es va portar malament amb el PSC. No es va complir la premissa bàsica que el PSC era un partit independent i que el PSOE no tenia res a dir en la política catalana. L'actitud del PSOE i també de molts dirigents del PSC amb voluntat de fer carrera va fer que les coses es pervertissin molt aviat. Jo pensava que des de l'obiolisme es feia resistència a l'aparell del PSOE. Quan em vaig adonar que tot plegat era una comèdia, em vaig apartar de tot.

L'última gran crisi del PSC l'ha generada el procés sobiranista. Històricament s'ha parlat de les dues ànimes del PSC. Era inevitable aquesta ruptura?

Parlar de dues ànimes dins del PSC no és exacte, n'hi havia més. És cert que hi havia un grup de catalanistes dins del PSC, tot i que no sé si actuàvem prou com a catalanistes. És evident que el gruix de la militància que venia de l'àrea metropolitana de Barcelona no tenia la mateixa visió que nosaltres, però aquest no era el gran problema. La diferència era sobretot l'entrega al PSOE.

Part de la seva vida política l'ha passada a Madrid... Tres legislatures al Senat, dues al grup socialista i una a l'Entesa Catalana de Progrés. Quina diferència veu entre fer política a Madrid i a Barcelona?

Si parléssim del Congrés diria que hi ha moltes diferències. Però entre el Parlament de Catalunya i el Senat no n'hi ha massa. En cap dels dos llocs tenies la sensació que allò que s'acordava tingués massa importància. A Catalunya, com a mínim en la meva etapa de diputat, això era així perquè a Jordi Pujol no li agradava gaire que el Parlament intervingués en les qüestions de govern. Al Senat, em vaig apuntar a moltes comissions d'estudi, on venien experts en moltes matèries. Era el més divertit que es podia fer al Senat.

Abans parlava del control intern dels partits. Quan era al Senat, va trencar la disciplina i va votar en contra la Llei de Partits.

Vaig anunciar la meva postura dies abans de la votació. Vaig rebre moltes pressions. Però la meva postura era i és ferma. És una llei que criminalitza les idees.

Ara es parla molt de nova política. Vist el control dels partits sobre els diputats electes, caldria buscar una fórmula per difuminar el poder que tenen els partits polítics?

Tot i que sóc partidari de polítiques més deliberatives i participatives, sempre he cregut que democràcia és el contrari de tirania, però també d'assemblea. En democràcia tots els vots valen igual, però crec que no totes les opinions valen igual. De les assemblees gairebé mai en surt res de bo. No crec en l'assemblea. La democràcia ha de ser representativa. S'escull una elit dirigent i, si pot ser, qualificada. I si no t'agrada com ho fan, per això hi ha les eleccions que et permet canviar-los.

Però molts dels representants electes només tenen contacte amb els electors durant la campanya electoral...

Això és un pecat greu que jo també he comès. Això s'arreglaria canviant la llei electoral. L'èxit del model britànic és que les circumscripcions electorals tenen 80.000 electors i que només surt un representant. Per això, els partits no poden posar a qui volen, han de presentar candidats que tinguin prestigi suficient entre la població. I aquest candidat, un cop elegit, si vol seguir en el càrrec, ha de rendir comptes entre els seus electors. Part de la situació que vivim actualment a casa nostra, força caòtica, es deu al fet que els partits porten anys fent selecció negativa de personal polític. Els que manen als partits busquen gent fidel, quan el que haurien de fer és buscar gent valuosa.

Què creu que passarà en les eleccions generals de juny?

Vist l'escenari actual i les enquestes, crec que acabarem amb la situació menys dolenta: que governi el PP condicionat per algun altre partit. I no és que m'agradi aquesta solució.

I la política catalana?

La quantitat d'incerteses és tan o més gran aquí que a Madrid.

Ha estat molt crític amb el procés sobiranista...

L'anomenat "procés" és un bunyol de disseny. Els seus impulsors han fet creure a la gent que això seria possible sense massa dificultats, i això és enganyar. S'ha generat frustració a desenes de milers de persones. És evident que a Catalunya hi ha un problema que cal resoldre. La millor solució no és la independència, sinó un pacte bilateral satisfactori amb l'Estat.

Parla de pacte bilateral, però per negociar cal que les dues parts s'hi posin bé. Veu vostè un govern a Madrid disposat a negociar?

No estic parlant d'una solució fàcil ni ràpida, però sí que crec que possible. Primer caldria que hi hagués una proposta de consens important des de Catalunya, que tingués el suport d'almenys el 70% de l'electorat, explicant què volem de forma bàsica. A l'altre costat, a les espanyes, caldria convèncer la classe política i els intel·lectuals per iniciar una negociació. Això és fer política. El que s'està fent ara és teatre.

Ha passat els darrers anys al capdavant de l'Autoritat Catalana de la Competència (ACCO). N'està satisfet?

No teníem massa recursos i m'hauria agradat fer més promoció de la competència.

Des de fora, la sensació és que són com un gra al cul del govern i que sovint prediquen en el desert...

En general, als governs de l'Europa continental no els agraden els organismes independents. I els organismes de Competència encara agraden menys, perquè sovint qüestionen les seves regulacions.

Potser l'informe més polèmic que ha elaborat l'ACCO els darrers anys era el que carregava contra el model comercial català.

A Catalunya s'ha bastit un model que es basa en la defensa del petit botiguer, un sector al que cap partit vol fer enfadar. En realitat, els petits comerços haurien de saber que aquest model no els beneficia.

Per què?

Els comerços més ineficients acaben tancant igualment. Les mitjanes i grans superfícies tenen èxit perquè donen resposta a les necessitats del client, que té poc temps i pot trobar de tot en un únic local. Al petit comerç especialitzat i eficient les coses li segueixen anant bé. D'altra banda, amb la regulació proteccionista promoguda des de Catalunya, el petit comerç que podria fer el salt i convertir-se en més eficient no té incentius per fer un pas endavant, perquè se sent protegit. Però la pressió de la UE ha fet canviar el model comercial espanyol i farà canviar el català.

Girona, últimament parlem molt del preu dels serveis funeraris.

És un altre dels sectors on s'ha fet una falsa liberalització. S'han produït i es produeixen molts abusos, en base a dos fonaments: el monopoli que atorga tenir tanatori i l'escàs poder de negociació del comprador.

Un altre dels sectors on la competència és escassa és el de les estacions d'ITV. Amb lliure competència probablement no veuríem a la banqueta dels acusats l'exsecretari general de CDC Oriol Pujol.

És de calaix. La llei hauria de fixar els requisits bàsics que ha de tenir una estació d'Inspecció Tècnica de Vehicles, i que tothom que els complís en pogués obrir una. Els que no tinguessin clients i fossin poc eficients tancarien. Els bons i eficients estarien oberts, els preus de les revisions serien més barats i no tindríem cap dirigent polític processat.