M'ho tenia mil vegades dit el meu sogre: No hi ha res més perillós a la mar, que la boira. Ho vaig tastar quan, fa anys i navegant, vaig sortir del port de l'Escala, on havíem passat la nit, amb destinació final al Port d'Aro. En minuts, un banc de boira espessa va caure sobre nosaltres, fent créixer vaixells i roques, un efecte òptic derivat d'aquesta, just quan enfilàvem les Illes Medes. Pànic; no pas por, sinó pànic. El GPS era antic, no funcionava prou bé i tampoc l'acabava d'entendre, per la qual cosa vaig traçar rumb cap a l'Escala a la vella manera, amb carta de navegació, compàs i llapis, com m'havien ensenyat per treure'm el títol de patró. Amb la brúixola, vaig posar rumb de retorn sense cap incidència, sortosament. En no aixecar-se la boira, vàrem haver de tornar en taxi i deixar l'Starcrest a port durant tota una setmana atès que la boira no s'esvaïa.

Serveixi això com a metàfora del que està succeint a Catalunya en aquests temps: Una navegació emboirada i sense rumb. Per una banda, el conseller Santi Vila, publica nou llibre en defensa del liberalisme social com a fons del mar on ancorar la centralitat política i, endemés, es permet el luxe de dir que tot això del procés no ha estat altra cosa que una mena d'armari on amagar les retallades del govern d'Artur Mas i criminalitzar el PP (o "Madrit") per distreure el personal, afusellant culpables que innocents són. La factura que els seus li han passat consisteix a no disposar de ni tan sols del 2% del pressupost del govern de la Generalitat. Vila haurà de fer un pensament.

Per una altra, la CUP, que ja va guillotinar Mas, registra una esmena a la totalitat del projecte de pressupostos de la Generalitat i els fa inviables, posant de relleu que ells manen i CDC-ERC, agenollats, obeeixen. Des que Junts pel Sí es va abaixar els pantalons davant la CUP quan la investidura presidencial, aquesta última formació s'ha convertit en l'eix de la política catalana al voltant del qual gira tot el que succeix. S'ha convertit en la referència obligada fins i tot en matèria de descamisats i de samarretes amb lema inclòs donant color de porc al Parlament. Tanmateix, ells no són incoherents; els que ho han estat són els convergents, els republicans i tutti quanti els ?seguien, entre els quals aquells que d'Unió varen fugir per por de perdre la cadira i que encara avui ningú no sap si per confessionari varen passar, àdhuc monsenyor Joan Rigol.

Tota aquesta tropa que el procés volia pilotar ara es pregunten si valia la pena la immolació del president Mas. Ho fa principalment CDC, que, sota el comandament estratègic del fatxenda d'en Quico Homs, s'interroga sobre si va ser prudent basar l'estabilitat parlamentària institucional en un grup que es definia i es segueix definint com anticapitalista i antisistema, estrambòtic per anarquista pur i dur. La pregunta es pot fer de mil maneres i amb totes les versions que ofereixi Google, però la resposta sempre serà la mateixa: No; va ser un error de principiant. Es pot traduir al japonès, al xinès i si es vol a l'arameu, en cas de voler apreciar algun matís, però sempre serà no, que no valia la pena i que l'equivocació ha resultat immensa en llargària, alçada i profunditat. El llenguatge, la vestimenta i les sobtades prioritats de la CUP, sempre rodolant, s'han imposat i avui dominen el debat públic de Catalunya.

Com que no n'hi mai dos, sense un tercer, aquí tenim l'Ada Colau per acabar-ho d'adobar. El seu comportament (i el dels seus regidors) en el fets de Gràcia és del que marca ferro roent sobre la carn humana. Els episodis de violència succeïts novament a Barcelona posen de relleu que si en Xavier Trias era un ningú com a mandatari, la Colau només és una peixatera de la vella època com algú va gosar dir-li, invocant altres temps que no els actuals. Procedent de l'activisme social i molt concretament okupaire i antidesnonaments, oposada al dret a la propietat i a l'exercici de les lleis, ara es troba instal·lada i ja envellida com a política. No se la creuen ni els seus, per més fantasies que intenti vendre'ls. La CUP en treu profit subratllant les seves contradiccions. No en va, la CUP i En Comú Podem es disputen el mateix espai electoral.

I Catalunya? Doncs va navegant sense rumb. M'hi aposto un cèntim d'euro que al final l'Aznar tindrà raó amb allò del trencament. Aquest paio ens té ben calats, als catalans, i potser ens coneix millor que nosaltres mateixos ens coneixem. Embolicar-nos és el nostre signe.